Es por tu bien

Quantes comèdies espanyoles memorables o molt bones o simplement bones sou capaços de recordar dels últims, posem, vint anys? Així, de cop, se me n’acuden poques, molt poques: El milagro de P. Tinto, Pagafantas i No controles, potser el primer Torrente, Tres bodas de más i Anacleto, tal vegada El otro lado de la cama i si derivem cap al registre tragicòmic, sens dubte Torremolinos 73, Tapas i París-Tombuctú. Comèdies adultes, madures i madurades, que pretenguin el gran propòsit de la gran comèdia, o sigui explicar-nos a nosaltres mateixos a través del riure i del somriure, molt poques. Ho ha intentat Daniel Sánchez Arévalo –Primos, La gran familia española- amb resultats discretíssims. Agrada més l’astracanada, el traç gruixut sense excessius matisos ni subtileses, l’humor que funciona a la televisió i que alguns s’entesten a traslladar al cinema. Els Ocho apellidos i els seus incomptables derivats, vaja. Al cine no funcionen perquè el cine és molt més exigent, no és fàcil posar la càmera on toca, retratar els personatges, capturar la vida. Es por tu bien –tres pares que volen fer fracassar les relacions de parella de les seves filles-, per tots aquests motius, és un film de total intranscendència. Opta pels rostres més que no pas pel contingut. Tres actors de moda, dos dels quals incapacitats completament per a la comèdia –Álamo i Coronado- i només un ben dotat –Cámara- que intenten fer funcionar una trama impossible –la comèdia sovint ho pretén, és una de les seves característiques- que no avança ni amb rodes, entre anèmica i repetitiva.