Polèmica al Festival de Sitges: un membre del jurat renuncia per la falta de cineastes dones i no binàries

BarcelonaMariona Borrull, que havia de ser jurat del premi Brigadoon Paul Naschy de la secció Brigaddon del pròxim Festival de Sitges, va comunicar aquest dilluns la seva renúncia per la "total absència" de films dirigits per dones o persones no binàries en la secció. "Em dol i em preocupa renunciar a aquest jurat, i també sé que els canvis no arribaran a curt termini, però mai em consideraria feminista si amb el meu silenci fos còmplice d'un programa injust", assegura Borrull, que es defineix com a persona no binària i col·labora al magazín cultural Nervi de TV3 i en diversos mitjans com a especialista en cinema.

El Festival de Sitges, que comença el 3 d’octubre, no ha trigat a respondre Borrull amb un comunicat publicat a X en què defensa el seu “compromís amb la promoció i l'exposició del talent femení dins el fantàstic” i el “gran programa amb accions concretes desplegat els últims anys”. Sobre la secció Brigadoon en què Borrull havia de ser jurat –juntament amb la dissenyadora de vestuari Nerea Torrijos i el director Ivan Villamel–, que programa nou curtmetratges, el festival argumenta que, en compliment de les directrius de la Federació Internacional de Productors de Cinema (FIAPF), “no sol·licita informació sobre identitat sexual” i que, per tant, “no confirma ni desmenteix que hi hagi cineastes no binaris”.

A més, el comunicat del festival destaca que els curts de la secció inclouen talent femení en càrrecs com la producció, el guió o el muntatge i que en altres apartats de la secció Brigadoon sí que hi ha treballs dirigits per dones, així com els homenatges que es faran a tres actrius, incloent-hi Teresa Gimpera, que el 2012 va rebre el premi Nosferatu de Brigadoon, una històrica secció gratuïta del festival pensada sobretot per al públic més militant del cinema de terror.

La polèmica es va començar a gestar el dimarts 10 de setembre, quan es va anunciar la programació completa del festival. Borrull va escriure a Diego López, programador de Brigadoon, i va expressar-li la seva incomoditat amb la composició íntegrament masculina de la selecció. Després d’un intercanvia d'e-mails, Borrull va acabar informant diumenge passat de la seva intenció d’abandonar el jurat i de fer un comunicat explicant la decisió.

En tot el procés Borrull va tenir l'assessoria del col·lectiu feminista Dones Visuals, que també s’ha posicionat en la polèmica amb un fil de tuits que donen suport al gest de Borrull i subratllen que “Sitges està lluny de la paritat en la majoria de seccions”. Dones Visuals critica que “els films de dones no arriben a la setantena d’un total de 328 films” i que, per tant, la seva quota està “per sota del 20%". El col·lectiu remarca que cal “implementar mesures que permetin un audiovisual igualitari i inclusiu en tots els festivals”.

¿El Festival de Sitges discrimina les dones cineastes?

En el seu comunicat de renúncia, Borrull també anima el festival a “implementar mesures que facin efectius els desitjos d’igualtat que divulguen”. El retret apunta a WomanInFan, la iniciativa que impulsa la directora de la Fundació Festival de Sitges, Mònica Garcia Massagué, i que des del 2021 reivindica la figura de la directora en el cinema fantàstic a través de xerrades i dos programes, un que facilita amb 10.000 euros la producció d’un teaser de presentació d’un futur llargmetratge dirigit per una dona i una Residència Fantàstica que ofereix durant les dates del festival una formació per a directores a través de tallers, classes magistrals i assessorament individual d’experts. WomenInFan també organitza una trobada de cineastes europees de gènere fantàstic i publica llibres com Horror girls, un assaig coordinat per Garcia Massagué que analitza l’obra de les pioneres europees del fantàstic i intenta explicar com pot ser que, mig segle després de la primera pel·lícula de terror dirigida per una dona a Espanya (Vera, un cuento cruel, de Josefina Molina), només una vintena de directores hagin firmat obres fantàstiques o de terror a l’Estat.

La qüestió de fons de la polèmica és si la presa de consciència del Festival de Sitges és coherent o no amb els criteris de programació. A petició de l’ARA, el festival ha revisat la seva programació i ha identificat 81 pel·lícules dirigides per dones o persones no binàries (79 dones i 2 persones no binàries) en un programa format per 387 títols que inclou curts, llargs i sèries de totes les seccions. El percentatge total seria d’un 20,9% d’obres de dones o persones no binàries a la programació, una xifra que és del 30,1% si ens fixem només en la secció de referència i amb més projecció del festival, la Secció Oficial Fantàstic Competició, on hi ha 10 obres dirigides per dones d’un total de 33 títols.

Per valorar les xifres de Sitges, resulta útil la comparativa amb les seccions oficials d’altres festivals de cinema fantàstic o de terror. A Catalunya, en l’última edició del Terror Molins només hi havia presència femenina a la direcció en 1 de les 14 pel·lícules de la secció oficial (7,1%), i a la Setmana de Cinema Fantàstic i Terror de Sant Sebastià, l’altre festival de terror històric de l’Estat, 3 de 26 (11,5%). Fora d’Espanya, en festivals de referència del gènere fantàstic, el Fantasia de Mont-real té en la seva secció estrella Cheval Noir un 7,1% de directores (1 de 14), el Fantastic Fest d’Austin un 11,9% de llargmetratges dirigits per dones (10 de 84) i el FrighFest de Londres un 16% de films de dones (4 de 25) a la secció principal Main Screen. En resum, els números de Sitges són sensiblement superiors als d’altres festivals de la mateixa especialitat.

Cinema fantàstic i dones

Un altre problema que es planteja, doncs, és si el cinema fantàstic és un gènere especialment poc acollidor per a les directores. Eulàlia Iglesias, crítica de cinema i sèries a l’ARA i docent a la Universitat Rovira i Virgili, apunta que la majoria de directores que s’incorporen al cinema, tant en la primera onada dels anys 60 i 70 com en l’onada més recent, acostumen a apostar per “una estètica més realista o lligada a la no-ficció que els permet expressar la seva subjectivitat i mirada cap al món, que no sol estar prou representada en el cinema”. D’altra banda, afegeix, en altres èpoques el terror “representava més que cap altre gènere una mirada masculina que es congratula des d’un cert sadisme en el maltractament i la destrucció dels cossos femenins i, per tant, hostil a les dones”.

La reticència de la indústria a confiar en les directores en els projectes de gènere fantàstic i de pressupostos folgats és un altre factor important. De fet, una reclamació habitual dels col·lectius de directores és que, tot i créixer la seva presència a la indústria, hi ha una gran bretxa pressupostària entre els films dirigits per homes i els films dirigits per dones. “Davant la falta de recursos, podia resultar més fàcil espavilar-se amb altres estètiques amb menys valors de producció –assenyala Iglesias–. La desconfiança dels productors de cinema fantàstic provoca una falta de referents femenins que històricament no facilita la incorporació de les directores”.

Tal com recorda Iglesias, durant l’última dècada, tanmateix, s’està produint en el cinema fantàstic i de terror (en paral·lel a la resta de gèneres) una petita explosió de noves directores que ha tingut com a gran fita la Palma d’Or per a Julia Ducournau per Titane. I Sitges ha servit com a caixa de ressonància d’aquesta onada femenina de cinema fantàstic al descobrir al públic català la primera pel·lícula de Ducournau (Cru, premi al millor debut de l’edició del 2016) o la de Coralie Fargeat (Revenge, millor direcció el 2017), la directora que aquest any està revolucionant tots els festivals –començant per Canes– amb el terror corporal extrem de The substance. “Les directores estan trobant en el terror una sèrie d’estratègies i codis que els permeten explorar la violència o l’horror que han experimentat com a dones, gairebé com si fos un monstre interior”, assenyala Iglesias.

El paper dels festivals

Programadora del Festival D’A i de la Seminci de Valladolid –i abans del Festival de Sevilla–, Iglesias defensa que els festivals no es programen en una bombolla aïllada del seu temps i la seva societat: “Afortunadament, la selecció d’un festival no són només les pel·lícules que ens agraden als programadors. En el meu cas, el primer i principal criteri al programar és estètic, però quan es configura una selecció has de tenir en compte altres aspectes. No pot ser simplement la tria de les meves pel·lícules preferides”.

Tanmateix, programar des de la consciència de gènere no sempre és fàcil per culpa d’un fet objectiu: es produeixen menys pel·lícules de dones que d’homes i, per tant, hi ha menys oferta per triar. En un informe del 2018, l’investigador britànic Stephen Follows analitzava totes les pel·lícules de terror estrenades als Estats Units (el gran productor del gènere) entre el 1988 i el 2017 i n’extreia una xifra: només el 9,9% dels títols havien estat dirigits per dones. Les dades han d’haver crescut per força els últims anys, però val la pena assenyalar com, per exemple, cap de les moltes directores que s’han incorporat al cinema català en l’última dècada ha apostat pel gènere de terror, com sí que ho van fer a principis de segle directors com Jaume Balagueró o J.A. Bayona.

Aconseguir la paritat efectiva en la programació potser encara no és fàcil, però hi ha festivals que han avançat en aquest camí per altres vies, com el Festival de Sant Sebastià, que el 2018 va firmar la Carta per la paritat i la inclusió de les dones al cinema, que no compromet el certamen a programar cap percentatge de films dirigits per dones però sí a compilar anualment estadístiques de gènere sobre el nombre de pel·lícules de directores rebudes i les seleccionades, fer pública la llista de membres del comitè de selecció i establir un calendari de canvis. Sitges ja fa pública la llista de membres de l'equip de programació i del comitè de selecció, que encara dista de la paritat: hi ha nou homes i només tres dones. Cal dir que fins fa poc el festival comptava amb dues de les especialistes en cinema fantàstic més reputades del país, Desirée de Fez i Violeta Kovacsics, dues absències que encara no han estat cobertes amb perfils similars.

“L’objectiu no ha de ser per força arribar al 50% de directores, sinó a una igualtat raonable –recalca Iglesias–. I cal recordar que hi ha associacions de dones professionals del cinema que poden servir per assessorar els festivals pel que fa a les polítiques a dur a terme per tendir cap a la igualtat. A Catalunya, de fet, tenim Dones Visuals, una associació molt conscienciada que precisament treballa tots aquests aspectes i troba estratègies i solucions per a molts problemes”.