Pilar Palomero: “La mort continua sent un tabú i ens costa molt parlar-ne”

BarcelonaA Los destellos, la nova pel·lícula de Pilar Palomero (Saragossa, 1980) que s'estrena aquest divendres, una dona es veu empesa per la seva filla a reprendre el contacte amb el seu ex, malalt terminal del cor. La cineasta aragonesa ha filmat aquesta adaptació del relat Un cor massa gran d'Eider Rodríguez al poble del seu avi (Horta de Sant Joan, a la Terra Alta), on aquest any ha fet el pregó de festes. "Era molt important per a mi rodar a Horta –diu–. Vaig escriure el guió pensant en el paisatge d’Horta i el poble es va bolcar en el rodatge".

Los destellos és una pel·lícula sobre el tema més universal que existeix: la mort. Com vas trobar la manera de fer teva la història?

— El que em va connectar al relat en què es basa la pel·lícula és la possibilitat de reflexionar sobre temes que m'havien obsessionat des de feia anys com el pas del temps, les empremtes que deixem i que ens deixen i la pròpia experiència d'haver perdut una persona molt estimada. La pel·lícula em permet expressar emocions que jo vaig sentir en aquell moment, però com a catarsi, per poder comunicar-me amb gent que també hagi pogut viure aquest procés. Perquè la mort continua sent un tabú i ens costa molt parlar-ne: del que sentim, del que ens passarà...

La pèrdua que esmentes és la del teu pare. Encara et costa parlar-ne?

— No, la tinc molt treballada. De fet, sento que el meu pare, deu anys després de morir, em continua ajudant. Ell va ser qui més em va donar suport i animar per estudiar cinema i qui em va donar l'empenta final per anar-me'n a Sarajevo a la Film Factory de Béla Tarr. D'alguna manera, necessito parlar sobre ell per explicar la pel·lícula, i sento que ell em dona el seu permís, perquè faria el que fos per ajudar-me.

Una idea central de Los destellos és la importància de morir bé, és a dir, de les cures i l'acompanyament en el procés de la mort.

— El que vaig aprendre preparant la pel·lícula i parlant amb els equips de pal·liatius que ens van assessorar és que el seu treball no és ajudar a morir sinó ajudar a viure bé el temps que et queda. Los destellos és una pel·lícula sobre la vida, sobre com es percep d'una altra manera a través de la mort. Jo ho vaig viure així quan es va morir el meu pare: vaig sentir que els sentits s'obrien i que era més conscient que mai del món. I m'he esforçat molt perquè en la pel·lícula es percebi molt intensament la vida.

L'equip de cures pal·liatives que apareix a la pel·lícula no semblen actors.

— No, són un equip real de pal·liatius que vaig descobrir al documental de Carlos Agulló Los demás días i que em van fascinar. A la pel·lícula ens vam limitar a recrear una visita seva i deixar-los fer el que fan habitualment. Res del que jo podria haver escrit hauria estat a l'altura del que ells diuen. La seva feina els fa viure situacions extremes i molt dures, però també els fa més savis, tenen una comprensió molt profunda de la condició humana.

La pel·lícula d'Almodóvar, la de Carlos Marques-Marcet, un grapat de títols del Festival de Sant Sebastià... De sobte han coincidit moltes pel·lícules sobre la mort.

— És curiós, sí. No soc sociòloga, però diria que el fet d'haver passat una pandèmia ens ha col·locat en un lloc diferent. Recordo aquells moments en què ens aixecàvem amb el nombre de morts del dia anterior, era una situació distòpica. Som una societat més envellida que les anteriors però menys acostumada a la mort. En la generació de les nostres àvies era habitual que una mare tingués deu fills i en sobrevisquessin quatre. Afortunadament, ara hi ha més qualitat de vida, però també més por a la mort, perquè hi convivim menys. I això s'acaba plasmant en pel·lícules i llibres.

En la pandèmia també va morir molta gent lluny de les seves famílies. Això potser ens va fer més conscients de la importància de morir acompanyat dels teus.

— Sí. De fet, una cosa que m'agrada del relat d'Eider Rodríguez és que les cures no són exclusivament de la Isabel cap al Ramón, sinó que tots tenen cura els uns dels altres. Jo tinc molt present el record d'estar plorant en un aeroport quan va morir el meu pare i, de sobte, algú va venir i em va donar una ampolla d'aigua. Aquell gest en un aeroport d'una ciutat que no recordo d'una persona que no he tornat a veure va ser molt important per a mi. Sempre es corre el risc de caure en el discurs bonista quan parles d'aquestes coses, però crec que no hem de ser cínics. Hem de ser conscients que ens hem de cuidar els uns als altres, i que la bondat ha de primar per damunt de tot.

Antonio de la Torre, que interpreta el Ramón, triga mitja hora a aparèixer en pantalla i moltes vegades el situes fora del pla.

— Com a Las niñas i La maternal, la pel·lícula s'explica a través dels ulls d'un personatge, que aquí és el que interpreta Patricia López Arnaiz [premiada amb la Concha de Plata a la millor interpretació a Sant Sebastià]. I la idea era mostrar la distància que sent al principi i com el va redescobrint i comença a sentir una certa tendresa. No es tracta de cap enamorar-se de nou. És amor, sí, però no amor romàntic.

De la Torre transmet una gran fragilitat.

— És un actor que tenim associat a personatges forts i vigorosos, una mica com un animal salvatge, molt assilvestrat. I em semblava molt potent veure'l de sobte demacrat i amb vint o vint-i-cinc quilos menys, que és una cosa que si fas en poc temps, com ell, et debilita i et fa sentir molt cansat.

Com t’agradaria que el públic es relacionés amb la pel·lícula?

— Espero que sentin la pel·lícula com una abraçada, i potser com una experiència catàrtica, però ja ho aniré veient. La promoció està sent molt emocionant per a mi, estic amb ganes de plorar tota l’estona. Però el que vull transmetre no és pas tristesa; no és una pel·lícula sobre la mort, sinó sobre viure.