'Petita flor', la comèdia d’haver de cometre el mateix assassinat cada setmana

BarcelonaSantiago Mitre (Buenos Aires, 1980) és el director d’un dels esdeveniments cinematogràfics de l’any: Argentina 1985, el film protagonitzat per Ricardo Darín i Peter Lanzani que aborda el judici a la junta militar argentina i el paper exemplar dels fiscals Julio César Strassera i Luis Gabriel Moreno Ocampo. “La pel·lícula ha generat debats intel·ligents. Com a cineasta, que passi això m’alegra molt. Quan fas un film històric o polític, el millor que li pot passar a la pel·lícula, a més d’obtenir l’aval massiu del públic, tal com ha passat, és que generi debats interessants”, admet Mitre, que atén l’ARA per telèfon a propòsit de l’estrena de Petita flor, el film que va enllestir abans d’Argentina 1985, tot i que és ara quan arriba als cinemes després de passar pel Festival de Sitges. Petita flor, la versió original de la qual és en francès i castellà, es pot veure també doblada al català a set sales.

En aquest cas, el punt de partida no és un fet històric, sinó la novel·la de l’argentí Iosi Havilio, que pren el títol de la cançó Petite fleur, un estàndard de jazz de Sidney Bechet. Mitre i el guionista Mariano Llinás (el mateix d’Argentina 1985) mantenen l’esperit de comèdia negra i molts dels jocs narratius del llibre, però traslladen l’acció a França, on el José, un dibuixant argentí interpretat per Daniel Hendler ha d’afrontar diverses crisis: una de laboral en quedar-se sense feina, una de parella que erosiona la relació amb la Lucie (Vimala Pons), una associada a la paternitat recent i una de més profunda sobre “les emocions reprimides”, diu Mitre.

El que podria ser una comèdia romàntica costumista de seguida s’amara d’un humor negre divertidíssim. Les circumstàncies fan que el José mati el mateix veí (Melvil Poupaud) un cop per setmana. Paral·lelament, entra en escena una mena de xaman (Sergi López) que afegeix surrealisme a tot plegat evocant la psicomàgia d’Alejandro Jodorowsky. Sergi López, per cert, té una escena memorable sobre el seu origen català.

“Quan vaig llegir la novel·la em vaig adonar que hi havia una potencialitat enorme per fer-hi una cosa nova”, admet Mitre, que fins aleshores havia dirigit títols de tall més dramàtic com El estudiante (2011), Paulina (2015) i La cordillera (2017). Més “lúdics i divertits”, director i guionista obren el calaix dels jocs per mostrar, per exemple, una relació d’amistat entre assassí i assassinat fruit de la recurrència periòdica, ben bé com si la rutina fos el secret de la felicitat. “És una teoria que llança el veí, un personatge que al principi és molt desagradable, però que a poc a poc es va tornant confident i conseller del protagonista, que també és el seu assassí reincident. No sé si hi estic d’acord amb això de la rutina, però ens va semblar una idea molt poètica... i també té a veure amb l’etapa en què estem el Mariano i jo i amb el pas a un altre estadi de la vida adulta”, explica.

‘Argentina 1985’, camí cap a l’Oscar

Mentre Petita flor s’estrena aquí, Santiago Mitre confia que Argentina 1985 pugui ser una de les nominades a l’Oscar a millor pel·lícula internacional. De moment és l’escollida per l’Acadèmia argentina. “Guanyar l’Oscar no depèn de mi –diu–. Ara, tant de bo que passi, perquè és un premi que dona molta seguretat a les pel·lícules”. Sobre les possibilitats d’endur-se l’estatueta a Hollywood, Mitre considera que un dels avantatges d’Argentina 1985 és que és “una pel·lícula que remet a un problema contemporani sobre la fragilitat de la democràcia en un moment de creixement de discurs d’odi per part de la dreta, i sobre la necessitat d’enfortir la democràcia mitjançant la justícia”.