'Perfectos desconocidos', ¿a qui no li agrada veure com cauen les màscares?

Tres parelles, set amics, tots els mòbils sobre la taula i molts secrets per amagar. Sembla una premissa de pel·lícula de terror i potser per això Álex de la Iglesia l'ha fet seva a Perfectos desconocidos, remake de la proposta amb la qual l’italià Paolo Genovese es va emportar el premi David di Donatello a la millor pel·lícula i al millor guió del 2016. D’ençà que Luis Buñuel va recloure la burgesia mexicana dins l’habitació d’El ángel exterminador no són poques les cintes que han tancat un segment de la societat per esbrinar els seus punts febles i exhibir-los sense pietat; i la història de Genovese adaptada pel cineasta madrileny conté aquests elements, als quals se suma un eclipsi de lluna de sang massa barroc per a un relat que guanya precisament pels seus elements narratius minimalistes.

D’altra banda, De la Iglesia és un gran entusiasta de la reclusió i la claustrofòbia com a eina dramàtica i en aquest llargmetratge es palpa el goig del director en trobar-se immers en el seu mitjà natural. Com era d’esperar, De la Iglesia abusa dels moviments de càmera i hi ha decisions de muntatge estranyes, però aquests recursos i les actuacions vorejant l’histrionisme, tan marca de la casa, es perdonen perquè el treball, de fet, és bastant divertit. ¿A qui no li agrada veure com cauen les màscares quan tot s’enfonsa?