Ricardo Gil Lavedra: "Els testimonis del judici contra les juntes militars argentines van parlar amb una valentia enorme"

BarcelonaAmb la satisfacció d'haver estat un dels sis jutges que fa 38 anys, el 1985, van condemnar la cúpula militar de l'Argentina pels horrors de la dictadura, Ricardo Gil Lavedra (Buenos Aires, 1949) arriba a la nostra cita amb el seu nou llibre sota el braç, La hermandad de los astronautas (Ed. Debate), on narra anècdotes entranyables i detalls d'aquell judici, la història del qual ha estat duta a la pantalla gran pel director Santiago Mitre i s'encamina a l'Oscar a millor pel·lícula internacional. El film, Argentina, 1985, ja ha guanyat el Globus d'Or a millor pel·lícula de parla no anglesa i el Goya a millor pel·lícula iberoamericana. Però sobretot ha tornat la certesa que un país només es reconstrueix amb justícia, mai amb l'oblit.

Després d'haver vist la pel·lícula Argentina, 1985 i d'haver llegir el seu llibre, he sentit primer emoció i després frustració com a mexicana, perquè aquesta justícia no va arribar a Mèxic durant l'anomenada Guerra Bruta als 70, ni tampoc avui amb tants desapareguts. Molta gent a Espanya se sentirà igual, perquè l'oblit es va imposar a la Transició. Què hem d'aprendre les societats contemporànies del judici a les juntes militars argentines?

— Cada societat ha de veure com salda millor els comptes amb el passat. Abans, segurament fins a l'adveniment del dret internacional respecte als drets humans, la tendència universal era l'oblit, és a dir, l'oblit forçat a través de l'amnistia. Segurament el cas argentí és un punt de ruptura amb aquesta línia tradicional, i això és degut a la intuïció, a la voluntat política i a la decisió d'aquell primer govern democràtic a l'Argentina de Raúl Alfonsín. Va entendre que la democràcia no es podia construir sobre la base d'una claudicació ètica. Això hauria significat escombrar sota la catifa per amagar les misèries del passat. La veritat i la justícia són la millor manera de reparar els crims del passat. Quin altre dret més bàsic pot tenir una persona que poder plorar els morts, enterrar-los, trobar-los i recuperar la història personal i rebre justícia?

Al final del llibre, que també és el final de la pel·lícula, explica com va viure juntament amb els altres jutges la darrera nit. Aquell darrer sopar a casa seva sabent les sentències que donarien l'endemà a les juntes militars.

— Les darreres setmanes van ser una feinada: jornades de dotze hores al dia, i el dia de la sentència era la culminació, després d'un camí ple d'incertesa, de por i laments. Quan vam posar la firma a la sentència va ser un: "Ho hem aconseguit". Per això la nit anterior vam fer un sopar els sis jutges a casa meva. Érem com una germandat. Vam ballar, vam cantar, vam riure, vam recordar anècdotes durant tota la nit i fins ben entrada la matinada. Va ser una catarsi.

Quan tenia al davant els militars Videla i Massera, ¿què li passava per la ment, i ells què feien? ¿Com els miraven?

— Bé, és una mica impactant estar davant de les persones que han estat amos i senyors de la vida dels argentins. Alguns eren provocadors i desafiants davant del tribunal. Altres eren submisos, desentesos.

Qui eren els desafiants?

— Massera i Viola eren els més desafiants. A l'al·legat final Massera ens va increpar, fins i tot. Ens va amenaçar. Jo crec que quan es cometen crims tan greus, tan horribles, ningú no pren consciència del que ha passat, és a dir, sempre hi ha mecanismes d'autojustificació. Crec que no sentien culpa per les morts que havien causat, perquè sempre tendeixen a justificar que coses així es fan per un bé superior; pensaven que estaven fent un bé a l'Argentina. Brutal! ¿Com pot ser que el torturador l'endemà al matí porti els fills a l'escola i després mengi amb la dona com si res? Impressionant!

Al llibre relata molt bé la importància del judici oral, fins aleshores inèdit, per prendre consciència de l'horror dels crims durant la dictadura.

— El judici oral té l'enorme avantatge que és la societat qui hi participa. Que aquest judici fos oral i públic va permetre retirar el vel de foscor i començar a endinsar-se en la veritat. Els que estaven en contra del judici eren els empresaris, l'Església i la premsa, però quan van començar a parlar els testimonis, tot plegat era incontestable. Els testimonis van parlar amb una valentia enorme, perquè els mateixos perpetradors dels seus crims encara estaven en llibertat.

I hi va haver casos que se'ls trobaven pel carrer, oi?

— Sí.

Vostè és fill de militars. ¿Això el va ajudar d'alguna manera per saber com operen a dins de l'exèrcit els militars, per entendre l'estructura i la dinàmica per poder enfrontar-s'hi?

— Sí, tot i que el meu pare va morir quan jo era molt petit. Vaig estudiar tot el grau secundari en un liceu militar. Em va ajudar a conèixer l'aferrament que tenien els militars a les regles i a les instruccions. En aquest ordre militar, res no és espontani. Cal una estructura operativa. Per tant, vaig donar molta importància a tractar de bussejar dins de les ordres.

Vostè va ser el que va proposar al fiscal Julio Strassera que Luis Moreno Ocampo fos el seu auxiliar. L'anomenaven l'Osito, oi?

— [Riu.] Ah, sí. Perquè quan tot just s'havia separat de la seva dona anava amb els seus fills a tot arreu durant la interlocutòria, i sempre hi havia peluixos per allà, entre ells un osset. Per això l'anomenàvem l'Osito. Bé, en realitat no vaig ser només jo qui el vaig proposar, altres jutges ja el coneixien. Strassera necessitava un auxiliar i primer en va nomenar un que al cap de pocs dies va renunciar per raons ideològiques, segons va dir. Va fer molt bé de dir-ho des del principi, i calia reemplaçar-lo. Aleshores vam proposar el Luis.

Esclar! Ningú s'atrevia a participar-hi. Era un judici terrible.

— Exacte. Vam escollir el Luis perquè té una gran capacitat d'organització i una gran inventiva. Va formar un gran equip amb el Julio, perquè va aportar tota una faceta creativa, fins i tot amb tots els nois –que és el que es veu a la pel·lícula–, nois que van venir de diferents indrets del país. Això va donar molta frescor a l'actuació de la Fiscalia. Quina gran tasca, la de la Fiscalia.

Va ser important reclutar gent jove que no tenia la mirada contaminada pel sistema. Potser la ingenuïtat de no dimensionar l'envergadura del cas hi va ajudar.

— Absolutament!

Com era el fiscal Julio Strassera com a persona?

— Un home vehement. Apassionat. Culte. Amant de l'òpera i els rellotges antics. Era habitual veure el Julio discutint cada dia a les escales de tribunals, sempre amb una cigarreta a la mà. Va fer una tasca extraordinària, sobretot a l'audiència oral. El Julio es va transformar. Es va menjar la pista. S'estava enfrontant a una vintena de defensors dels acusats i ho va fer tal com era, amb sortides enginyoses, amb humor, sarcàstic. Fins i tot el vam sancionar un parell de vegades durant l'audiència. Òbviament. Perquè feia gestos als defensors.

¿Tal com es veu a la pel·lícula, on està interpretat per Ricardo Darín?

— Cert. Els feia gestos obscens per treure'ls de polleguera. A la pel·lícula, Ricardo Darín, que és un actor extraordinari, reprodueix diversos passatges de l'acusació, però el Julio és deu vegades millor. El to de veu. La gravetat. No hi ha cap actor que ho pugui reproduir.

Quina meravella, i això que Darín és un actoràs.

— Esclar!

¿Com va viure aquell últim moment, quan Strassera fa el discurs de tancament del judici i acaba amb el famós “Mai més” i tot el públic s'aixeca a aplaudir i cridar? Se'm posa la pell de gallina, perquè és el que volem que passi a totes les societats on es vulneren els drets humans.

— Sí, va ser un moment impressionant. Nosaltres havíem de mantenir la disciplina a l'audiència. Si mires els vídeos, el president, León Carlos Arslanian, que estava a càrrec de l'audiència, immediatament diu "Ordre a la sala", i ordena desallotjar-la, perquè es va produir tot un esclat. Fins i tota l'aixecar-me per sortir vaig mirar les grades i les dones ploraven. Més avall, comandants com Viola van començar a increpar la sala. Hi va haver una cridòria ensordidora.

Què li va dir Julio Strassera sortint d'allà?

— Era el dia de l'aniversari del Julio.

Quin bon regal, no?

— Sens dubte. El Julio era molt extravertit a la sala però després en el tracte normal era un home senzill, modest. Quan va morir [el 27 de febrer del 2015], el govern de la Ciutat de Buenos Aires va oferir el Concejo Deliberante, que té una sala molt bonica, per a la vetlla. La seva dona s'hi va negar i va dir: "Nosaltres som gent senzilla, hem tingut sempre una vida senzilla, vull que al meu marit l'enterrin de la mateixa manera". Això revela la personalitat del Julio.

Van dur a terme el judici més important d'Iberoamèrica.

— Sí. Jo crec que aquestes ferides només es poden reparar a través de la veritat i la justícia.

Si es deixen. En el cas d'Espanya, on es va optar per una transició a base de l'oblit, després surten les ferides i de vegades són ferotges. Per exemple, a Espanya hi ha una extrema dreta que sorgeix molt forta.

— Sense referir-me a cap societat en particular, crec que aquestes ferides apareixen sempre. Mai no es tanquen. Mai. I una manera de començar a cicatritzar és la veritat. En cas contrari la infecció queda encapsulada. Primer cal deixar que supuri la ferida perquè després cicatritzi.

Després de 38 anys d'aquell judici i amb aquesta distància temporal, a l'acabar d'escriure el llibre abans d'enviar-lo a la impremta, es va plantejar alguna cosa que hauria volgut canviar?

— Sí. Després d'haver-lo escrit penso que hi podria haver incorporat més testimonis. No ho sé. També té a veure amb la meva manera d'expressar-me. Jo escric i parlo de forma molt sintètica.

Ja que esmenta els testimonis, expliqui'm els que el van marcar.

— Hi ha el testimoni que surt a la pel·lícula, aquest primer testimoni terrible, el part d'Adriana Calvo de Laborde en una interlocutòria de la policia. Una cosa terrible. També hi ha el del metge a qui van segrestar amb les seves filles i per fer-lo parlar li porten els pantalons de les nenes i els repressors li pregunten quanta electricitat aguanta una nena de set anys. El d'Iris Avellaneda, la dona d'un dirigent comunista que es va escapar pel sostre quan van arribar els militars. La van segrestar a ella i a un fill de 13 anys. A la dona li feien escoltar a la cambra contigua com torturaven el noi. I el cos d'aquell noi va aparèixer 15 dies després a les costes de l'Uruguai. L'autòpsia va revelar que li havien fet entrar un pal per l'anus que li va travessar els òrgans. Imagineu el que va ser sentir aquests testimonis hores i hores. ¿Com pot passar una cosa així?