'El souvenir': l'última gran joia del cinema britànic arriba a Netflix

¿Una obra d'art que retrata una realitat social punyent és més autèntica i vàlida que una peça merament fantasiosa? L'Anthony (Tom Burke) li planteja el dilema a la Julie (Honor Swinton Byrne, filla de Tilda Swinton) mentre conversen sobre el treball de fi de carrera de la noia. Estudiant de cinema, la Julie prepara una pel·lícula sobre Sunderland, ciutat obrera del nord d'Anglaterra famosa per les seves drassanes, en actiu fins als anys vuitanta, just l'època en què transcorre El souvenir. La noia veu el projecte com l'oportunitat per dur a terme un cinema compromès, que atorgui sentit a la seva vocació professional. L'Anthony creu que l'art pot ser sincer sense necessitat de ser realista, i no entén per què la Julie roda un film que no té res a veure amb la seva vida. Els professors de l'escola li plantejaran els mateixos interrogants.

El souvenir, quart llargmetratge de Joanna Hogg, té molt a veure amb la vida de la seva directora. Hogg s'inspira en els seus anys d'estudiant de cinema al Londres dels anys vuitanta i en la història d'amor tòxica que va viure aleshores, en una recreació exquisida i alhora dura sobre un llarg procés d'aprenentatge sentimental i artístic. La Julie s'enamora de l'Anthony, un dandi d'aires informals que li escriu cartes d'amor com d'una altra època, l'acompanya a museus per descobrir-li joies ocultes com la que dona títol al film, El souvenir, una miniatura rococó de Jean-Honoré Fragonard, i se l'emporta d'escapada fugaç i eròtica a Venècia. Però els aires misteriosos i seductors de l'Anthony amaguen una realitat més prosaica i tòxica que es va desvelant al llarg del metratge, però que la Julie tarda a entreveure.

La mala consciència de classe

Abans d'El souvenir, Joanna Hogg ja era apreciada al Regne Unit per uns primers films que oferien un contrapunt a una llarga tradició nacional, el cinema realista amb mirada de classe. En el seu cas, la consciència de classe també hi és present, però des de la perspectiva d'un privilegi que, al contrari que la majoria dels seus homòlegs masculins, ella ha posat sempre sobre la taula. L'estètica exquisida d'El souvenir i l'aparença discreta de la protagonista pot fer entendre que som davant d'un altre film anglès amb ambientacions esplèndides, una banda sonora espaterrant (de Robert Wyatt a The Specials) i alguns paisatges deliciosos. Però el control de Hogg de l'economia narrativa, amb aquella ironia soterrada que emergeix entre els plecs del relat, la capacitat per submergir-nos en el viatge emocional de la protagonista sense sortir a penes del seu pis d'estudiant, la sensualitat inesperada i la manera amb què es parla de la mala consciència de classe i l'autoengany amorós, la situa més a prop de Michelangelo Antonioni o de Chantal Akerman que de les pel·lícules "de tassetes".

El souvenir també plasma com pocs films ho havien fet abans les dificultats d'una dona per trobar una veu narrativa pròpia amb la qual se senti segura. Joanna Hogg no va debutar com a directora amb una mirada personal fins als 47 anys. L'espera ha valgut la pena. El souvenir, la pel·lícula que la va convertir en una cineasta de referència arreu, favorita dels festivals i adorada per autors com Martin Scorsese, és la millor porta d'entrada a la seva filmografia. Ara podem (re)descobrir-la a Netflix abans de recuperar The souvenir part II (sí, té una seqüela a l'altura) i a l'espera que la seva nova obra, The eternal daughter, amb la seva còmplice de tota la vida Tilda Swinton, arribi aquest cop sí a les pantalles de cinema del nostre país.