La pel·lícula que ha connectat amb la sensibilitat TikTok

En un moment de Saltburn, el nou llargmetratge d'Emerald Fennell després de debutar el 2020 amb Una jove prometedora (Promising young woman), els protagonistes parlen d'Evelyn Waugh, l'escriptor britànic responsable de l'extraordinària Retorn a Brideshead, inspiració d'una no menys imprescindible minisèrie britànica que va marcar la televisió dels anys vuitanta. En aquesta novel·la, Waugh segueix Charles Ryder, un estudiant fascinat per una família d'aristòcrates, els Flyte, després de fer-se amic d'un dels seus membres, en Sebastian, a Oxford i passar amb ell les vacances a Brideshead, la mansió familiar. El llibre ens transmet l'enlluernament d'un jove ordinari per aquest món privilegiat que encarnen els Flyte, una Arcàdia aïllada del temps històric que en Charles gaudeix primer a través de l'amistat amb Sebastian i després enamorant-se de la seva germana Julia.

La referència a Waugh dins Saltburn és una manera de fer palès fins a quin punt la pel·lícula més comentada a les xarxes aquest Nadal és deutora de Retorn a Brideshead. Som també davant d'un protagonista de vida ordinària, Oliver Quick (Barry Keoghan), ullprès per en Felix Catton (Jacob Elordi), un carismàtic estudiant d'Oxford de bellesa apol·línia. Es fan amics i l'Oliver acaba passant uns dies a Saltburn, la mansió dels Catton, on comença a establir vincles pertorbadors amb la resta de la família d'en Felix. La pel·lícula de Fennell tomba aleshores cap a la literatura de Patricia Highsmith. Com en Tom Ripley, l'Oliver també amaga unes intencions depredadores rere el seu posat de noi anodí. El protagonista veu en la seva relació amb els Catton l'oportunitat per construir-se una identitat i una vida noves, a partir d'una estratègia de seducció que recorda igualment, salvant un abisme, Teorema (1968), de Pier Paolo Pasolini.

Linus Sandgren i l'acumulació de 'one perfect shots'

Fennell beu de múltiples fonts d'inspiració, i no se n'amaga, a l'hora de construir una comèdia dramàtica sobre la fascinació malsana que ens provoquen els rics i el privilegi que els acompanya, i sobre què seríem capaços de fer per assolir el seu estatus. Saltburn vol reflectir com a artefacte cinematogràfic l'encís d'aquest món que la directora coneix de primera mà. La fotografia de Linus Sandgren aposta per l'acumulació de one perfect shots, per un seguit d'enquadraments fragmentaris i autònoms que capturen paisatges o personatges en una instantània perfecta en la seva bellesa, composició o simbologia. Aquesta concepció de les imatges més com a unitats individuals que com a elements que configuren un sentit general explica en bona part el seu triomf en unes xarxes socials que privilegien aquesta semiòtica iconogràfica. Saltburn és la proposta adient en l'era d'Instagram i TikTok, els regnes de les fotos d'una bellesa ideal. A tot plegat s'hi afegeix un repartiment que encaixa a la perfecció amb aquest propòsit, des del físic de classe treballadora de Barry Keonagh a l'elegància aristocràticament informal de Rosamund Pike passant per la força d'atracció solar de Jacob Elordi. Tot plegat amanit amb algun polsim d'efecte xoc més aviat aigualit per a qui conegui els referents que invoca el film.

Retorn a Brideshead traspassava la mera fascinació per la classe alta per desembocar en una tragèdia espiritual sobre què suposa comprometre's amb la fe catòlica al Regne Unit. A El talent de Mr. Ripley, el cinisme del protagonista et deixa un malestar durador. Costa escatir què mou la pel·lícula de Fennell, més enllà de certa provocació fàcil i esteticista, i una revisió de la lluita de classes finalment molt més conservadora que no pas transgressora.