Pedro Almodóvar emociona Venècia amb una defensa de l'eutanàsia

Enviat especial a VenèciaCinc anys després de rebre el Lleó d’Or honorífic de la Mostra de Venècia, el director Pedro Almodóvar ha tornat a trepitjar la catifa vermella del certamen italià per presentar, en la competició oficial, el seu vint-i-tresè llargmetratge, La habitación de al lado, el primer parlat en anglès. “És com començar una nova era”, ha dit el cineasta manxec en la roda de premsa del film. “Necessitava un vehicle adequat per fer aquest salt i el vaig trobar en les pàgines del llibre Quin és el teu turment de Sigrid Nunez”. Sobre el paper, l’assagística novel·la de l’autora novaiorquesa semblava inadaptable, però Almodóvar va trobar la inspiració “en un capítol en què una dona decideix anar a veure una amiga que està ingressada en un hospital”. I malgrat que l’acció passa a milers de quilòmetres dels escenaris habituals d’Almodóvar, el cineasta va trobar un vincle íntim amb els personatges de l’Ingrid i la Martha, als quals donen vida Tilda Swinton i Julianne Moore. “No he pretès fer una anàlisi de la societat nord-americana, però sento que conec bé aquestes dones novaiorqueses que, com jo, van viure amb intensitat la dècada de 1980”.

Un dels capítols de Quin és el teu turment, la novel·la de Nunez, s’inicia amb el que podria ser una perfecta definició del cinema d’Almodóvar: “Les històries de dones acostumen a ser històries tristes”. Atès que existeix una evident afinitat entre els imaginaris del cineasta i l’escriptora, no hauria de sorprendre que el melancòlic i temperat relat de Nunez –en què una dona malalta de càncer li demana a una amiga que l’acompanyi en el periple final de la seva vida– es transfereixi a les imatges d’Almodóvar d’una forma transparent. Amb la claredat com a bandera, el film persegueix els seus significats amb determinació i serenitat i assoleix la saviesa pròpia d’aquells que s’atreveixen a mirar de cara l’abisme de l’existència. “El sentit de la vida és que s'atura”, assenyala Nunez a la novel·la, recordant Kafka.

Pel que fa al dret a morir dignament, Almodóvar no amaga el seu posicionament: “La habitación de al lado és una pel·lícula feta a favor de l’eutanàsia. M’admira com el personatge de la Tilda s’enfronta a la malaltia. Ella diu: «El càncer no m’atraparà si jo hi arribo abans». Però el que és terrible és que, per fer realitat una voluntat personal, els personatges s’hagin d’amagar com si fossin delinqüents”.

La sobrietat de Swinton i Moore

Per elogiar en la seva justa mesura la delicada fluïdesa dels diàlegs de La habitación de al lado –Almodóvar sona més poètic en la llengua de Shakespeare–, cal destacar la magnífica tasca interpretativa de Swinton i Moore. La primera enlluerna per la seva capacitat per bascular entre un fons límpid –que perfila una oda a la resistència estoica davant el dolor– i uns moments de punyent ebullició, com quan, davant d’un nefast pronòstic mèdic, Swinton compon un magistral collage d’ira, desesperació, abatiment i dignitat. I després hi ha Moore, que amb la seva contenció fixa el registre dramàtic del film. “La Tilda i la Julianne van entendre a la perfecció el to que volia explorar en aquesta pel·lícula: més auster i gens melodramàtic”, apunta Almodóvar. “A La habitación de al lado exploro molts temes, però com a director la meva tasca principal ha sigut contemplar el festival interpretatiu que ens regalen aquestes actrius”, remata el cineasta.

Per la seva banda, Julianne Moore li torna la floreta a Almodóvar reflexionant sobre la singularitat de l’univers del cineasta: “He de confessar que, des d’una perspectiva nord-americana, pensava que l’univers del Pedro era el resultat de la seva lectura de la cultura espanyola, però treballant amb ell he descobert que, en realitat, el seu món és únic i personal”. Moore recorda la seva primera arribada a l’apartament del cineasta: “Em va impactar trobar-me immersa en l’univers de les seves pel·lícules. Estava tot allà!” I després, sobre La habitación de al lado, Moore va destacar “la profunda comprensió amb què el Pedro retrata la relació d’amistat entre les dues protagonistes”. Una relació que Almodóvar, sempre cinèfil, condimenta amb un emocionant homenatge al relat Els morts de James Joyce i a l’adaptació fílmica que va dirigir John Huston, titulada Els dublinesos. És de la mà de Joyce i Huston que Almodóvar enfila la vibrant recta final de La habitación de al lado, una mena de sonata hivernal en què vida i mort es concilien per testimoniar el valor dels llegats familiars i els compromisos afectius.