Pedro Almodóvar guanya finalment el Lleó d'Or al Festival de Venècia

Enviat especial a VenèciaEl Lleó d'Or a la millor pel·lícula aconseguit per Pedro Almodóvar aquest dissabte a Venècia amb La habitación de al lado (The room next door) suposa el final feliç d’una llarga història marcada per unes quantes frustracions. I és que els grans festivals de cinema europeus –Canes, Venècia, Berlín i Sant Sebastià– tenien un deute pendent amb Pedro Almodóvar, que mai havia aconseguit el màxim guardó en cap d’aquests certàmens. Aquesta estranya circumstància, donada l’envergadura artística del cineasta manxec, està marcada per moments gairebé traumàtics, com el Lleó d'Or que se li va escapar l’any 1988, quan Mujeres al borde de un ataque de nervios el va perdre a mans de La llegenda del Sant Bevedor, d'Ermanno Olmi; o quan el canadenc David Cronenberg, el 1999, va decidir entregar la Palma d’Or de Canes als germans Dardenne per Rosetta, quan tothom esperava que la guanyadora fos Todo sobre mi madre. Aquest dissabte tota aquesta malastrugança ha quedat oblidada quan Isabelle Huppert, la presidenta del jurat de la 81a Mostra de Venècia ha anunciat el Lleó d’Or per al primer llargmetratge d’Almodóvar parlat en anglès.

Visiblement emocionat, però alhora tan contingut com la seva brillant nova pel·lícula, Almodóvar ha pronunciat un discurs marcat per l’homenatge a les seves actrius, Tilda Swinton i Julianne Moore. “Els directors tenim el privilegi de ser els primers espectadors dels miracles que poden materialitzar els intèrprets davant la càmera –ha apuntat el cineasta–, i la Julianne i la Tilda han convocat miracles molts dies en el rodatge de La habitación de al lado”. A més, Almodóvar s'ha posicionat a favor del dret a morir dignament, que és el tema central d’una pel·lícula que explica la història d’una dona que decideix acompanyar una amiga en el periple final de la seva vida. “Aquesta pel·lícula parla d’una dona que agonitza en un món agonitzant. Acompanyar un malalt terminal és un dels grans gestos que pot fer un ésser humà, i acomiadar-se d’aquest món polidament i dignament és un dret. Sé que aquest dret atempta contra qualsevol religió o credo, però demanaria als practicants que respectessin les decisions individuals. L’ésser humà ha de ser lliure per viure, i per morir quan la vida ja sigui insofrible”, ha dit el cineasta.

Un palmarès exemplar

A més del merescut Lleó d’Or per a Almodóvar, el jurat presidit per Huppert ha destacat la majoria dels grans títols de la Mostra. El Gran Premi del Jurat ha sigut per a Vermiglio, de la italiana Maura Delpero, un delicat i bellíssim fresc històric ambientat l’últim any de la Segona Guerra Mundial. La també històrica The brutalist li ha valgut al nord-americà Brady Corbet el premi a la millor direcció per la monumental crònica de l’odissea d’un arquitecte hongarès que arriba a Nova York després de sobreviure en un camp de concentració nazi. La projecció en 70 mm d’aquest film de 215 minuts ha sigut un dels grans esdeveniments fílmics del festival.

Però el moment més colpidor de la nit ha arribat amb la lectura que ha fet la directora neerlandesa Halina Reijn de la carta en què Nicole Kidman agraïa la Copa Volpi a la millor actriu per Babygirl. En la missiva pública, l’actriu explicava que, un cop arribada a Venècia per recollir el premi, havia conegut la notícia de la mort de la seva mare i havia hagut de marxar per reunir-se amb la seva família. Per la seva banda, la Copa Volpi al millor actor se l'ha endut el francès Vincent Lindon per Jouer avec le feu, que retrata el drama del pare d'un noi que s’involucra en un grup feixista. El palmarès es completa amb el premi a Murilo Hauser i Heitor Lorega, pel guió d'Ainda estou aqui, de Walter Salles; el guardó a Paul Kircher com a intèrpret emergent per Leurs enfants après eux; i el premi especial del jurat per a April, de Dea Kulumbegashvili.