BarcelonaQui no és Orlando? Orlando és qui transita cap a una identitat pròpia, però en aquesta recerca "tot és violència", escriu Virginia Woolf. El filòsof Paul B. Preciado (Burgos, 1970) debuta al cinema amb el documental Orlando, la meva biografia política, una versió lliure de la novel·la de Woolf que fa implosionar el binarisme de gènere, que es va presentar al Festival de Berlín i que arriba els cinemes aquest dimecres, 11 d'octubre. Preciado la considera "una pel·lícula artesanal feta, com qui diu, amb aquestes manetes" en la qual s'ha deixat la pell durant tres anys. La intenció l'hi va posar en el missatge i no en la repercussió. Per això, quan a la Berlinale van començar a caure-li premis, deia a la seva productora i a la seva parella: "Això és impossible, s’estan equivocant".
Com surten els espectadors després de veure la pel·lícula?
— La gent surt esperançada, pensant que és possible mirar les coses d’una altra manera. Últimament, tinc la sensació que l’extrema dreta defineix els temes del debat que tenen a veure amb el gènere, la sexualitat, el feminisme, les qüestions trans i el cos. La pel·lícula proposa una manera completament diferent fora d’aquestes narratives que són sempre problematitzants, victimitzants, que acaben sent molt violentes i despolititzadores, que et desimpliquen de la realitat. Va ser bonica també la reacció del meu pare, que té 92 anys i sempre em deia: "Fill, ets molt apreciat a l’estranger, però no entenc per què jo no entenc res del que dius". Va sortir emocionadíssim i em va dir: "Ara entenc que el que fas és molt important, no només per a tu sinó per a altra gent". Hi ha alguna cosa d’aquesta pel·lícula que m’agrada perquè és màgica, que és un reconeixement. La gent es mira i veu que estem junts en això.
És com veure en pantalla els assajos de Testo yonqui o Dysphoria mundi (els dos d'Anagrama). Què hi ha de continuïtat i què et permet el llenguatge cinematogràfic?
— Jo no sabia fer una pel·lícula, m’ho vaig plantejar com un projecte filosòfic. Hi ha una mena d’hibridació entre la ficció i el documental que ja havia fet en l'escriptura, però el que m’aporta el cinema és escriure amb la veu d’un altre. És meravellós perquè no és el mateix citar Virginia Woolf en un text que trobar algú que l’encarna. Això també ha sigut enriquidor perquè m’he hagut de desprendre de coses. El més important és que la radical multiplicitat d’aquesta experiència sigui recollida, tant que a vegades és més important escoltar l’altre que ser capaç de dir el que vols dir.
És una carta a Virginia Woolf, però el seu Orlando és aristòcrata. Què creus que en pensaria dels teus Orlandos?
— M’ho he preguntat molt perquè ha sigut com conviure amb ella. He arribat a la conclusió que Virginia Woolf és una autora no binària, que no se sentia còmoda amb la feminitat, però tampoc s’hi hauria sentit amb la masculinitat, i tampoc s’adequava al feminisme de la seva època. Tampoc se sentia còmoda sent lesbiana, però tampoc era hetero. M’he vist consolant Virginia Woolf: quina llàstima que vas néixer quan vas néixer; com m’hauria agradat que visquessis ara. Crec que li hauria agradat molt participar en el procés. Jo la sento viva. He fet la pel·lícula per a la història trans, una història d’esborrat sistemàtic, de falta d’arxiu i referències, de mort, de violència. Sempre que començàvem a rodar deia als Orlandos: hi som els vius i els morts.
Ajuntes 25 Orlandos d'edats, orígens i realitats diferents.
— S’ha format una comunitat d’Orlandos meravellosa. Venien els nens amb les famílies i molts problemes perquè molts estan sense escolaritzar perquè no tenen papers i, de sobte, veia la mare de la Leonor parlant amb la Jenny, que és una dona de 78 anys que encara no té papers. Aquestes connexions intergeneracionals eren importants. L’endemà d’acabar el rodatge, els Orlandos volien seguir rodant. Hi ha molta gent sense feina, o que té una relació de fluctuació amb el treball sexual. Aquests espais es converteixen en espais d’oxigen social i polític.
Ets molt crític amb la psiquiatria. I això també us unia a Woolf, no?
— Va estar ingressada en dotze ocasions en hospitals psiquiàtrics amb tractaments absolutament brutals que sens dubte van influir en el seu suïcidi. Així me’n vaig adonar. La Virginia és de les nostres. M’agradaria que no es veiés com un problema que tenen les persones trans. Tots hauríem de despsiquiatritzar-nos, reapropiar-nos de la nostra subjectivitat, el nostre desig, la nostra sexualitat, més enllà del discurs psiquiàtric i el discurs mèdic. Com és possible que un psiquiatre pretengui explicar-me a mi com he de desitjar?
Hi ha un discurs feminista trànsfob que diu, per exemple, que si es despatologitzen les persones trans no podreu ser intervingudes quirúrgicament o farmacològicament.
— La lluita trans la veig en continuïtat amb la lluita feminista, com una lluita per la sobirania del cos més enllà de les institucions mèdiques estatals. Per exemple, no necessites ser patologitzat per accedir a la píndola anticonceptiva. Aquest seria l’argument que donaven les instàncies patriarcals a les demandes d’accés lliure a la contracepció i a l’avortament de les feministes dels anys 70. El que és lamentable és que aquesta visió s’anomeni feminista.
Dius que les persones trans veuen el decorat de les ficcions polítiques. Obriu camí?
— El feminisme suposa començar a veure el decorat del patriarcat. Hi ha un moment en què dius: "Això no és una qüestió meva, és un sistema polític". Això és el que passa amb les persones trans. Jo com a nena no binària veia des de fora com es duu a terme el teatre del binarisme sexual i de gènere. És un procés d’emancipació crítica increïble. Això no impedeix que un pugui preferir una performance de la feminitat. Ressitua’t on vulguis al teatre del binarisme, però que la posició l’hagis escollit tu.
Dius que la pel·lícula l'has fet per als nens i parles sempre de la infància trans. L'edat per decidir sobre el gènere és un tema polèmic.
— Quan acceptarem que els nens són subjectes polítics? De la mateixa manera que hi ha hagut un esdevenir polític de les dones, de les persones homosexuals, de les persones discapacitades, és a dir, dels cossos que històricament no s’han considerat susceptibles de participar en el debat polític com ara passa amb els nens. No se’ls considera capaços de decidir sobre el seu propi cos, sobre el seu nom. Probablement, no pot decidir sobre moltes coses de la seva vida encara, però els nens tenen un àmbit de decisió vital inalienable que és decidir sobre el seu nom a qualsevol edat.
I sobre cirurgies o bloqueig d’hormones?
— És que sempre estem igual. És curiós que s’intervingui quirúrgicament els nens sense demanar-los permís, per exemple, com passa amb els intersex. Jo no conec cap nen que s’hagi intervingut abans dels 18 anys. Sobre els bloquejadors hormonals, una nena de 13 anys que va al ginecòleg surt amb la píndola anticonceptiva i això a ningú li suposa cap problema. És una gestió del seu aparell reproductiu i té dret a fer-ho. Espero que aviat es consideri els adolescents subjectes polítics fins al punt que tinguin accés al vot. El meu eslògan és: una píndola, un vot.
Virginie Despentes [escriptora feminista i exparella de Preciado] fa de jutge al film i aboleix el gènere. És cap aquí cap on hem d'anar?
— Aquesta és una utopia política per a mi. La pel·lícula acaba el 2028 en comptes del 2023 perquè és una manera d'empènyer-la cap al futur. La llei trans és insuficient perquè és una llei que preveu únicament el pas de masculí a femení; per tant, deixa fora moltes persones i processos de canvi. Jo vaig haver de deixar la meva identitat femenina per tenir un passaport masculí, però em sento un dissident del sistema sexe-gènere.
¿No t'hauries definit si hi hagués aquesta possibilitat?
— Si pogués abandonaria les dues identitats, la masculina i la femenina, però en una societat com la nostra prefereixo la masculina per allunyar-me el màxim de la identitat que se'm va atorgar quan vaig néixer. Però sí que crec que políticament i filosòficament seria l'horitzó democràtic més expandit que podríem imaginar.