Amb prou personatges i subtrames per omplir un extens serial televisiu, Pàtria encabeix dos temps històrics i una desena de nobles compromesos amb la identitat catalana en una atropellada pel·lícula-metàfora sobre l’“alliberació de l’opressor” exterior. Deixant de banda la subtilesa, Pàtria intenta revestir el seu missatge polític amb un hiperbòlic embolcall d’aventura èpica: els plans aeris, les batalles a càmera lenta i l’excés d’hemoglobina busquen exaltar de manera visceral la lluita per “les arrels de la nostra terra, que va ser alliberada a sang i ferro”. Qui parla és Climent de Vallcebre (Boris Ruiz), un noble del segle XV que, a punt de morir, decideix relatar i deixar transcrita la llegenda d’Otger Cataló (Miquel Sitjar) i els nou barons de la fama, que al segle VIII van enfrontar-se a les forces sarraïnes en un intent desesperat per reconquerir l’antiga Roses.
Entre el to exaltat de les batalles (tocades per l’esperit èpic de Braveheart), les intrigues de convent (a la manera d’El nom de la rosa) i les al·lusions sexuals (¿una empremta de Joc de trons?), Pàtria planteja un relat de marcades arrels artúriques que sembla adoptar com a model principal l’Excàlibur de John Boorman, amb les seves ombrívoles incursions en el gènere fantàstic. Per desgràcia, aquesta producció independent no està a l’altura dels seus referents i acaba un pèl extraviada entre els codis estètics del cinema èpic de Hollywood, uns diàlegs marcadament literaris i unes ambicions de telefilm d’alt pressupost.