Si d’alguna cosa serveix Passengers, és per demostrar els problemes que té el Hollywood actual a l’hora de sostenir les propostes conceptuals de les seves produccions. Perquè, de fet, l’inici d’aquesta cinta de ciència-ficció és suggeridor: Chris Pratt encarna el passatger d’un creuer especial que, per culpa d’un error mecànic, es desperta criogenitzat nou dècades abans de l’arribada al seu destí. El personatge és condemnat, doncs, a viure en un purgatori solitari, ple d’absurdes possibilitats d’oci que farien tremolar David Foster Wallace. Però el director Morten Tyldum no permet que el tedi formi part de la lògica del relat, i comprimeix el temps per introduir com més aviat millor un nou element en l’equació: el protagonista s’enamora d’una bella dorment amb el rostre de Jennifer Lawrence, i queda temptat de despertar-la. El debat no dura gaire, i un cop establerta la parella, la pel·lícula passa de puntetes per la monstruositat moral d’aquest punt d’inflexió i es desvia cap a un clímax d’acció i explosions que restauren l’harmonia.
Com si tingués por de les qüestions que promet la història, Passengers estova totes les puntes que podrien fer-la interessant, i amb prou feines deixa una imatge interessant: la de la piscina convertida en trampa mortal a causa de la falta de gravetat.