Cinema

Paolo Sorrentino: "Detesto el rigor, m'agrada el cinema excessiu, incoherent i caòtic"

Cineasta. Estrena 'Parthenope'

Sant SebastiàSempre murri i encantador, Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) s'endú la premsa al petit balcó de la seva habitació de l'Hotel Maria Cristina de Sant Sebastià per fumar-se un puro mentre respon les preguntes amb posat indulgent de bon vivant. El director italià més aclamat dels últims anys estrena aquest dimecres Parthenope, recorregut per la vida d'una dona de bellesa sobrenatural (la debutant Celeste Dalla Porta) amb qui Sorrentino diu que té en comú "la passió per la llibertat, per l’erotisme, la seducció, la malenconia de la vida i les ganes de llançar-se als braços del futur". "I la bellesa, esclar", afegeix fent broma.

Per què volia explicar la història d'una dona marcada per una bellesa enlluernadora?

— Perquè en els últims anys m’ha interessat molt la idea que totes les vides són èpiques, per la seva duració i amplitud. Totes les persones són herois de les seves vides, i les dones amb més motiu, perquè s’enfronten a més dificultats i solen fer-ho de manera heroica.

Però això es pot aplicar a qualsevol vida, no a una vida marcada per la bellesa...

— Cert. Però Parthenope no és una història sobre la bellesa, o no només sobre la bellesa, sinó sobre una dona que recorda tot el que ha sigut important a la seva vida. I això, per a mi, són sempre els moments d’il·lusió i desil·lusió, els amors perduts, els moments de deixar-se anar i els de tornar a ser responsable per créixer.

Cargando
No hay anuncios

La memòria és selectiva per força?

— Jo soc una persona laica, així que, quan recordo la meva vida, busco allò que hi ha de sagrat. La memòria és la recerca del sagrat en la pròpia vida, no del que és prescindible i oblidable. La memòria té a veure amb allò que hi ha de diví en nosaltres mateixos. De fet, un dels records més importants que tenim són els nostres pares, que són sagrats per a nosaltres.

Partènope és una sirena mitològica, símbol de Nàpols. ¿La bellesa de la protagonista és també la de la ciutat?

— Hi ha un gran escriptor italià, Giuseppe Pontiggia, que deia que no hi ha res més ocult que el que és evident. I tant Nàpols com la Partènope es mostren a tothom però amaguen un gran misteri. Això és el que fa que aquesta història i aquesta dona siguin fascinants.

Cargando
No hay anuncios

És la seva segona pel·lícula consecutiva sobre Nàpols.

— No ben bé. A Va ser la mà de Déu, Nàpols hi apareix a conseqüència de mostrar els escenaris de la meva infància, però no era una pel·lícula sobre Nàpols. A Parthenope sí que parlo sobre el que conec, sento i imagino sobre Nàpols, però ja n’hi ha prou. S’ha acabat, és l’última vegada.

Abans parlava dels records sagrats. És Parthenope un homenatge al passat?

— No sento nostàlgia del passat. L’únic que trobo a faltar és que abans érem més lliures perquè, si cometies un error, el pitjor que et podia passar és que et posessin a parir en la cuina d’alguna casa, però avui dia, gràcies a les xarxes socials, és un drama universal. Si jo fico la pota en una pel·lícula, la gent ja no dirà que és molt dolenta a casa seva, sinó que serà un objecte de vergonya pública. I això és perillós per a tots i totes, perquè tots cometem errors.

Cargando
No hay anuncios

És la seva primera pel·lícula amb un personatge protagonista femení. Per què ara?

— En realitat ja havia escrit dos guions amb protagonistes femenines, però ningú me’ls va voler finançar i no es van fer.

Un personatge del film és una gran diva del cinema italià amb una relació ambivalent amb Nàpols. S’ha inspirat en Sofia Loren?

— No, no conec prou la seva biografia. Sempre que es parla d’una gran actriu i diva napolitana es pensa en Sofia Loren, però jo volia parlar d’una gran actriu que, com molts napolitans, ha marxat de Nàpols i ha tingut èxit, però que després hi manté una relació conflictiva, amb la ciutat.

Cargando
No hay anuncios

I per què és tan conflictiva, aquesta relació dels retornats amb la ciutat?

— Perquè s’assembla molt a les relacions de parella, ja siguis home o dona. Quan t'estimes algú t’hi apropes i te n'apartes, t’hi apropes i te n'apartes. I el mateix passa amb la ciutat.

Què el va fer pensar en Gary Oldman per interpretar John Cheever?

— Vaig sentir en una entrevista que Gary Oldman volia treballar amb mi, i dues hores després ja li estava trucant per telèfon, perquè és un dels cinc millors actors que hi ha sobre la Terra. És com si Maradona et diu que vol jugar a futbol amb tu. Què fas? Doncs jugar amb Maradona.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha un músic a Espanya, C. Tangana, que no és Gary Oldman ni Maradona, però que sempre diu que Sorrentino és el seu director favorit del món i que faria qualsevol cosa per treballar amb ell. El coneix? Acaba d’estrenar la seva primera pel·lícula com a director.

— No el conec, però ara que sé que és un home tan intel·ligent el vull conèixer. C. Tangana, dius? Aquesta mateixa nit l’escoltaré.

El seu cinema s’ha ocupat de la bellesa, però també de la lletjor. Què pot retratar millor el cinema, la bellesa o la lletjor?

— Abans de res, per a mi no és molt important si una pel·lícula és bella o lletja, o si parla de la bellesa o de la lletjor. El que importa en una pel·lícula és si és vital o moribunda. Potser visc en l’època equivocada, perquè estan molt de moda les pel·lícules moribundes.

Cargando
No hay anuncios

Per exemple?

— No em facis dir noms... Però en el cinema actual hi ha una obsessió per les pel·lícules rigoroses i jo detesto el rigor. El rigor és una forma de raquitisme. I per això vaig poc al cinema, perquè està ple de pel·lícules raquítiques. A mi m’agraden les pel·lícules excessives, grans, incoherents, que divaguen, caòtiques... I tot això s’està perdent.

Segur que li agrada Megalopolis, de Francis Ford Coppola, doncs. Ja l’ha vist?

— No encara, però la veuré. No en tinguis cap dubte.

Cargando
No hay anuncios

I quins són els seus referents, doncs?

— Fellini i Scorsese. I punt.

Pedro Almodóvar diu que si no s’hagués pogut dedicar al cinema hauria sigut la persona més infeliç del món. Vostè també?

— Per a mi seria una tragèdia no dedicar-me al cinema, però no perquè tingui tanta passió pel cinema com Almodóvar, sinó perquè no sé com em guanyaria la vida.

Cargando
No hay anuncios
Tràiler de 'Parthenope'