La denúncia de la violència masclista que han vist 5 milions d'italians

BarcelonaCinc milions d’espectadors, gairebé un de cada deu italians, han vist al cinema Siempre nos quedarà mañana, el debut en la direcció de l’actriu Paola Cortellesi, també guionista i protagonista d’una pel·lícula ja en cartell que viatja a la Itàlia de postguerra que van filmar prèviament Rossellini o De Sica, però amb una mirada més contemporània i marcada per les preocupacions del nostre temps. Cortellesi interpreta la Delia, una mare de tres fills humiliada constantment per la sufocant misogínia del marit. Les pallisses a la dona són tan habituals que esdevenen una mena de coreografia de la violència, normalitzada fins al punt que la primera bufetada del dia pot caure abans de llevar-se del llit ("Bon dia, estimat", té només temps de dir la Delia abans de rebre una cleca).

Cortellesi, que la setmana passada va presentar el film al BCN Film Fest, va rodar la pel·lícula impulsada pel desig de "fer justícia amb les dones que ningú recorda, les que han guardat silenci". Res a veure, doncs, amb els personatges femenins poderosos i amb empenta del neorealisme que interpretava Anna Magnani. "La Magnani era gran, i segur que la seva presència va estimular moltes dones, però la majoria no eren així –diu Cortellesi–. La majoria van aprendre de les seves mares a callar, obeir i tenir cura de la família. Era una vida d’abús, i una cultura tòxica que segueix present a Itàlia. Només cal veure les notícies sobre violència masclista i feminicidis, o de nois de vint-i-pocs anys que no accepten que els abandonin, perquè segueixen confonent amor amb possessió".

Tot i que l’esperit del neorealisme i d’autors com Ettore Scola plana sempre per Siempre nos quedará mañana, Cortellesi aconsegueix amarar la pel·lícula de contemporaneïtat. El moment clau és quan, després del pròleg que presenta la família protagonista, la pantalla canvia de format i el rock’n’roll aspre i visceral de Jon Spencer Blues Explosion estripa la il·lusió d’estar veient un pastitx rossellinià. "Soc una mica tramposa, i volia fer-me meva la pel·lícula –reconeix Cortellesi–. I com deia, parla del passat però és un tema molt actual. Però tampoc li vaig donar moltes voltes. És l’avantatge de la primera pel·lícula, ets lliure de fer el que vulguis. En la segona no serà igual".

Exercir un dret primordial

Que la història de Siempre nos quedarà mañana transcorri en 1946, amb una Itàlia molt tocada per la recent Segona Guerra Mundial i subordinada a l’exèrcit dels Estats Units, té un motiu de fons: és l’any en què les dones italianes van poder votar per primera vegada en unes eleccions. Per a Cortellesi el marc temporal era clau perquè buscava "un dret fonamental que aquesta dona pogués exercir". "Imagina l’emoció que van sentir aquestes dones la primera vegada que l’Estat va comptar amb elles –diu–. Per a elles, l’Estat era més important que els marits. Només hi havia una cosa més important que l’Estat, i era el Papa". Cortellesi no volia la Delia fos rescatada al final per un home, «ni tan sols un bon home com el Nino, el seu vell amor", sinó que "recuperés la dignitat ella mateixa exercint un dret primordial, potser el més important".

Abans de debutar com a directora, Cortellesi tenia prop de trenta anys d’experiència com a actriu i deu també com a guionista de comèdia. Assegura que no li va resultar difícil convèncer els productors per tirar endavant el projecte, però que els tenia una mica desconcertats. "Els deia que volia fer una pel·lícula molt popular, però que la faria en blanc i negre i sobre la violència a les dones, coses que ells no creien que la gent volgués veure". Cortellesi estava convençuda que el film seria popular, però que no que tindria tant d’èxit. Només s’ho explica, diu, per la necessitat social d’abordar el problema de la violència masclista. "Passa alguna cosa especial entre el públic al final de la pel·lícula –diu–. Vaig assistir a projeccions i en vaig ser testimoni. La gent sent la necessitat de parlar-ne, surt amb ganes de canviar el món i, sobretot les noies, d’exercir la seva llibertat". Ella mateixa pensa seguir sent el cinema que li agrada i no obsessionar-se a repetir l’èxit. "El meu pla és fer una segona pel·lícula molt dolenta i una tercera molt bona –diu, amb murrieria–. La segona no podrà igualar mai la primera, és impossible, així m’ho jugo tot amb la tercera".