Pamela Anderson: “Em vaig perdre algunes dècades de la meva pròpia vida”
L’actriu presenta a Sant Sebastià el seu retorn al cinema, ‘The last showgirl’
Enviat especial a Sant SebastiàPer a la Shelley, l’espectacle de cabaret eròtic on treballa des de fa gairebé tres dècades no és una feina, sinó la seva vida. És la showgirl més veterana de Le Razzle Dazzle i una figura maternal per a les ballarines més joves. Fa anys que va deixar de ser l’estrella del xou, però formar-ne part continua sent el pilar de la seva identitat, el que la fa sentir guapa i especial, el que justifica totes les renúncies i sacrificis. Inevitablement, l’anunci del tancament de l’espectacle fa tremolar el món de la Shelley, la protagonista de The last showgirl i el paper de la vida de Pamela Anderson, que ha presentat la pel·lícula aquest divendres al Festival de Sant Sebastià en companyia de la directora Gia Coppola, neta de Francis Ford Coppola.
La imatge d’Anderson que va quedar fixada en la memòria del públic és la de l’actriu exuberant que apareixia a principis dels 90 a la sèrie Els vigilants de la platja, una rossa voluptuosa a qui Hollywood només va concedir una oportunitat: Barb Wire (1996), un deliri de ciència-ficció amb cert encant kitsch que va fracassar comercialment. Vint-i-vuit anys després, The last showgirl proporciona a l’actriu una segona vida al cinema, en aquesta ocasió de marcat accent indie i amb un personatge que sembla fet a mida per despullar la fragilitat d’Anderson i dialogar amb la seva biografia de joguina eròtica amb data de caducitat.
“No m’havien ofert mai un paper com aquest”, reconeix Anderson, que va sentir que el personatge de Shelley li permetia, després de molts anys, demostrar finalment el seu talent com a actriu. “Sempre he sentit que podia fer més coses de les que feia –assegura–. Tinc 57 anys i gairebé tots els treballs que he fet tenien a veure amb el meu físic. Però jo volia pelar més capes, recordar qui era abans i no deixar-me definir pels altres. I en això últim, de fet, em sento molt connectada amb la Shelley”. Del personatge també destaca “la seva passió i la capacitat de conservar l'alegria, tant a la vida com a la feina”.
De la platja a Broadway
Anderson ha reflexionat sobre la seva trajectòria, marcada per l'interès constant de la premsa per la seva vida personal. "Sento que vaig perdre algunes dècades de la meva vida –assegura–. És com si hagués passat d'Els vigilants de la platja a Broadway [hi va debutar el 2022 en un muntatge de Chicago], però no sé què va passar entremig, van ser uns anys molt bojos". Quan va rebre l'oferta de Coppola, l'actriu assegura que era al seu hort "fent cogombrets en conserva" i que pensava que "no arribaria mai una oferta semblant". Ara, com la Shelley, Anderson sent que "mai és massa tard per a ningú".
La simbiosi entre actriu i personatge de The last showgirl recorda la de Mickey Rourke a El luchador, però la pel·lícula de Gia Coppola vol situar-se en un terreny més proper al del cinema de Sean Baker, donant veu als marginats del somni americà, que s’aferren a unes engrunes de glòria i dignitat per resistir la precarietat de les seves vides. Tanmateix, a Gia Coppola li manca força i gràcia en la posada en escena, i complexitat en el retrat dels seus personatges.
Anderson hi aporta una veu quasi infantil i una innocència desgastada que li escau a la Shelley, estancada en una mena d'immaduresa vital. La interpretació de l'actriu no passa de correcta, però les històries reals de retorns sempre agraden als Estats Units i ja s'està parlant d'una possible nominació als Oscars. Anderson no ha pogut contenir una rialla nerviosa davant la idea i ha recordat que la primera vegada que va sortir a la portada de la revista Playboy va posar a la biografia que la seva ambició era "ser una bona mare i guanyar un Oscar".