Una Palma d'Or per a la pel·lícula que ens ha fet feliços com cap altra, sisplau

Canes (França)Després de dies de pluja i cel gris, aquest dilluns per fi ha sortit el sol a Canes. El director finlandès Aki Kaurismäki hi estrenava la pel·lícula Les feuilles mortes. Un retorn al seu imaginari de classe obrera solidària, personatges de poques paraules, melancòlics tangos finlandesos i resistència al capitalisme econòmic i estètic que, tanmateix, presenta una sèrie de novetats. El director finlandès ha incorporat una plantilla d'intèrprets més joves, una tria lògica en una pel·lícula que també es decanta per un gènere poc present en la seva filmografia, el melodrama romàntic. Els protagonistes, l'Ansa (Alma Pöysti), una treballadora de supermercat a qui fan fora de la feina per regalar productes caducats a gent necessitada, i en Holappa (Jussi Vatanen), un obrer que també es queda a l'atur, s'enamoren a primera vista en un karaoke en què els habituals canten lieder de Schubert. Però, per aquells atzars propis del gènere, una sèrie d'infortunis impedeixen un cop i un altre que acabin junts.

Des d'una maduresa encomiable, Aki Kaurismäki converteix un element recurrent del seu imaginari, l'alcohol a dojo que beuen els protagonistes, en un problema incòmode. Visibilitza per primera vegada l'elefant a la seva pròpia habitació, contemplat fins ara des d'una certa autoindulgència. Lluny d'alliçonar al respecte, l'integra com un dels obstacles que ha de superar en Holappa, per exigència de l'Ansa, que ha vist com la beguda destrossava la seva família. En un dels primers films en què no apareix l'actriu Kati Outinen, Les feuilles mortes també atorga més pes de l'habitual als personatges femenins, des de les companyes de feina de l'Ansa al duet de noies que toquen tecno-pop. La fotografia de Timo Salminen mereix comentari a part. Cada cop que l'Ansa torna a casa en tramvia, l'enquadrament i la gamma cromàtica ens fan recordar les dones solitàries d'Edward Hopper.

En un festival en què se'ns han acumulat les pel·lícules que superaven les dues i tres hores, Aki Kaurismäki resol amb menys de 90 minuts una obra mestra que renova i alhora sublima el millor del seu estil. Ploraries ja només amb el primer intercanvi tímid de mirades dels protagonistes, la prova de com es pot transmetre la màxima emoció de la forma més sòbria. Les feuilles mortes brilla com a comèdia de moments hilarants que homenatja els clàssics (el gos de la pel·lícula es diu Chaplin) i com a melodrama romàntic proletari. El món de Kaurismäki sembla aturat en el temps, però no viu aïllat del present. Les notícies sobre la guerra a Ucraïna són permanents a la ràdio, i la protagonista desendolla tots els electrodomèstics de casa quan li arriba la factura de la llum. Fa anys que Kaurismäki no castiga els seus personatges amb el pessimisme dels seus inicis. Ara sempre hi ha una llum a l'horitzó. Al Palais del festival un sentiment de felicitat ha recorregut les butaques. Pocs artistes contemporanis són tan capaços de reconciliar-nos amb el món des d'una mirada sempre crítica. Ja va sent hora que li donin una punyetera Palma d'Or a Aki Kaurismäki.

La sisena, desconeguda i revolucionària dona d'Enric VIII

Coneixem de sobres Anna Bolena, tenim controlada Caterina d'Aragó i ens sonen Jane Seymour, Anna de Clèveris i la dissortada Caterina Howard. La producció britànica Firebrandt, de Karim Aïnouz, també estrenada a Canes, reivindica la molt més oculta Caterina Parr (interpretada per Alicia Vikander), la darrera de les esposes del rei anglès Enric VIII (un irreconeixible Jude Law). I ho fa per enaltir una dona de gran personalitat, escriptora, maternal amb les filles del seu marit i avançada en les seves idees polítiques. En aquest drama històric sens dubte bell però també un pèl carregós, és clau la relació de Caterina amb Anna Askew (Erin Doherty), una amiga propagadora de les idees de la Reforma, mal vistes pel monarca i cap de l'Església d'Anglaterra. La pel·lícula es pren, amb tot el dret i sentit, certes llibertats amb la història, però acaba semblant l'altra cara de la moneda de Jeanne du Barry, de Maïwenn, el títol que va inaugurar el festival la setmana passada. Una reivindicació del poder de les dones des de l'imaginari propi dels contes de princeses, en aquest cas amb una clara càrrega feminista i antiabsolutista, i més força cinematogràfica.