Cinema

Paco Poch: “Mai he pretès comprar-me un Lamborghini”

Productor, Gaudí d'Honor 2025

El productor Paco Poch, Gaudí d'Honor 2025
15/01/2025
6 min
Regala aquest article

BarcelonaPaco Poch (Igualada, 1951) és el primer productor a qui l’Acadèmia del Cinema concedeix el Gaudí d’Honor. La seva trajectòria és un exemple de compromís amb el cinema d’autor més inquiet, també en la seva faceta de distribuïdor. Entusiasta de mena, s’ha dedicat al cinema perquè li “omplia la vida” i no s’ha sentit mai cridat a dirigir.

Enhorabona pel Gaudí d’Honor. Com va rebre la notícia?

— Vaig pensar que em trucaven per entrar a la junta de l’Acadèmia, i li vaig dir a la Judith Colell que comptessin amb mi, que l’any que ve m'hi podia incorporar. I quan em va dir que era per donar-me el Gaudí d’Honor li vaig dir que no.

De debò?

— Sí, vaig dir que no el volia, que no era el moment i que no feia per a mi. Amb la quantitat de cineastes i productors importants que hi ha... Jo en realitat soc molt feble, i sempre he tingut aquesta consciència de fragilitat i, sobretot, molta inseguretat.

I què el va fer canviar d’opinió?

— La meva dona i la meva filla. Aquell vespre vaig arribar a casa amb una gran tristor. No deixava de reviure totes les vegades en què, per culpa de la inseguretat, havia dit que no a coses que en realitat sí que volia. Em deia: “Hauries d’anar al psiquiatre”. Perquè no és normal que passats els setanta anys encara tingui aquests problemes d’inseguretat. I quan ho vaig explicar a la dona i la filla em van dir: “Però què has fet?”. Em van fer adonar de l’error i l’endemà mateix, a les 6 del matí, vaig escriure la Judith per dir-li que sí.

Com entén la feina d’un productor?

— Fer que es faci la pel·lícula. Aixecar el projecte, aconseguir els diners, organitzar-ho, fer confiança al director i no interferir en la seva feina. I també acompanyar la pel·lícula en el seu camí: els festivals, l’estrena, la promoció...

Però va ser fotògraf abans de productor, oi?

— Sí, feia fotos de la vida cultural i política a Catalunya per a una agència francesa de Montpelier, on vaig anar als 16 anys per un intercanvi d’estudiants. Van preguntar a classe qui hi volia anar per aprendre francès i jo vaig aixecar la mà. A Montpelier també hi havia una discogràfica, Le Chant du Monde, i els enviava fotos de concerts d’Ovidi Montllor o Quico Pi de la Serra.

Quin va ser el seu primer treball de producció?

Navajeros (1980), la pel·lícula d’Eloy de la Iglesia. Havia vist Bilbao (1978), de Bigas Luna, que m’havia agradat molt, i vaig dir-li al seu productor, Pepón Corominas, que volia treballar amb ell i que estava molt preparat, cosa que no era certa. I ell em va donar el guió de Navajeros i vaig marxar a Madrid com a cap de producció. Allà, on no hi havia estat mai, vaig estar buscant els quinquis, els cotxes... Era una pel·lícula molt moguda, amb molta acció. Vaig cometre molts errors, esclar.

Va treballar en pel·lícules icòniques de la Transició. Què recorda de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (1980), el debut de Pedro Almodóvar?

— Allà vaig fer poca cosa, faltava només una setmana de rodatge. El Toni Vaquer, el financer de la productora, em va donar una maleta amb un milió de pessetes per anar a Madrid i acabar la pel·lícula. Però la maleta va desaparèixer de seguida. La Carmen Maura em va dir: “Mira, mira, que t’ensenyo com faig el bacallà al pil-pil”, i mentrestant es van repartir els diners.

El productor Paco Poch.

Finalment va crear la seva pròpia productora. Era el pas natural?

— No volia seguir fent de cap de producció. Volia decidir quins projectes volia fer. Curiosament, la primera pel·lícula que vaig produir, La senyora (1987), no la vaig decidir jo, sinó Sílvia Tortosa i el director, Jordi Cadena, amb qui havia treballat a Barcelona sud (1981), que me la van oferir.

Per què li va posar Mallerich a la productora?

— La primera productora es deia Virginia Films, per la dona que tenia aleshores. Era un homenatge, i una manera d’alleugerir la tensió que suposava estar tot el dia fora de casa. Mallerich li vaig posar a la productora que vaig fundar als 40 anys, després que la primera fes fallida; era el nom dels jerseis que fabricava el meu pare, una marca molt bona i de qualitat. Des d’Igualada va fer una gran carrera en el tèxtil, obrint despatxos a Barcelona i Madrid, però la seva empresa també va fer fallida, curiosament a la mateixa edat que jo. Vam passar de viure en una torre a l’avinguda Pearson a un pis que ens va deixar un amic del meu pare on quatre germans compartíem una habitació.

Potser la inseguretat que deia li ve d’aquí.

— Sí, jo tenia uns dotze o tretze anys, i segur que em va marcar. Això i l’angoixa de la meva mare, el patiment i la inseguretat que ella sentia.

Sempre ha apostat per fer cinema independent. No s’ha embarcat mai en grans produccions.

— Mai he pretès comprar-me un Lamborghini. No he sentit la necessitat d’intentar guanyar 500.000 euros. Vaig fent, i no em puc queixar. Si alguna vegada he tingut molts diners a la mà, no he tardat ni deu minuts en gastar-me’ls.

Llavors, ha tingut algun èxit econòmic?

La senyora, però em van estafar i no vaig veure res. En part per culpa del meu descontrol. En general, la qüestió és anar fent: trobar els diners per fer una pel·lícula i després ja es veurà. Si la pel·lícula és massa difícil i no té públic, doncs mira, no anirem de vacances aquest any. Mai vaig voler ser ric, sinó fer bones pel·lícules. Que tinguin valor i que li siguin útils a l’espectador.

I de tota la gent amb qui ha treballat, qui l’ha impressionat més?

— No és fàcil de dir, perquè a cadascun li he trobat els seus valors. Jordi Cadena era un bon element, un home molt refinat, amb molta cultura i que feia les coses fàcils. José Luis Guerin, a qui vaig produir Innisfree (1990), és el cineasta més poètic que he conegut, treballa d’una manera molt fina. I d'Isaki Lacuesta m’impressiona per l’exhaustivitat amb què treballa, s’implica fins al fons i no descansa fins que troba allò que busca.

Va produir les dues primeres pel·lícules de Lacuesta, que el van llançar com a director. Com es van conèixer?

— Era alumne meu al màster de la Pompeu Fabra. Li feia de tutor del projecte de Cravan vs Cravan (2002) i jo sempre li deia: “Jo això no t’ho produiré, eh?”. En realitat sí que li volia produir, perquè era molt bo, però ell era massa jove. Al final vam fer Cravan i La leyenda del tiempo (2006), i ho vam deixar aquí, perquè ell volia fer coses més grans i jo no. Com he dit, prefereixo fer coses petites.

Com a distribuïdor manté la mateixa filosofia, sempre ha estrenat cinema independent.

— He distribuït les pel·lícules que volia produir, però que no podia. Ne change rien (2009), de Pedro Costa, la vaig portar a les televisions, però ningú en volia saber res. Amb El cavall de Torí (2011), de Béla Tarr, igual. Sempre són pel·lícules que m’agraden, de directors que admiro, i en general sempre són pel·lícules petites.

I sempre s’ha preocupat d’oferir-les amb versió subtitulada al català, un fet poc habitual.

— Hi ha moltes distribuïdores que no volen saber res de distribuir ni subtitular en català, però jo considero que és molt important. Si Franco va intentar trencar la llengua, nosaltres haurem de defensar-la, no? Cal dir que hi ha ajuts per subtitular, però pocs els aprofiten. I després hi ha el tema del doblatge, que és un invent feixista de Mussolini i de Franco.

I si n’hagués de triar una, de totes les que ha produït o distribuït?

— La que més m’agrada és Corn island (2014), de George Ovashvili, un director georgià.

I quin seria el moment més feliç de la seva carrera professional?

— Quan estrenes una pel·lícula, qualsevol que hagis produït, sempre és un moment de gran felicitat. Però el moment de més plenitud va ser potser llegir el text que va fer l’Acadèmia per anunciar que em donaven el premi. Em vaig emocionar molt pel que van escriure sobre mi. Vaig sentir que potser sí que tenia una trajectòria consolidada i un estil coherent. Que les peces del trencaclosques encaixaven, i que encara queda per fer.

stats