Oscars 2023: els vestits blancs arrasen a la catifa vermella (amb algunes precioses excepcions)

BarcelonaTot i que hi havia auguris que deien que pel que fa als premis era una gala previsible, a la catifa vermella estava tot en l'aire. Un cop resolt l'enigma sobre qui han estat finalment els guanyadors de més estatuetes, podem dir que la catifa vermella també ha tingut alguns èxits previsibles, però que no per això ens ha deixat sense sorpreses –tant bones com dolentes– en termes estilístics. I és que a la catifa vermella del Dolby Theater de Los Angeles, que enguany per primer cop en dècades no era de color vermell, les principals cares del cinema actual han apostat fermament per intentar obtenir el seu tros de pastís mediàtic i, de passada, aconseguir un lloc en la indústria de la moda, que sempre els resulta tan profitosa quan la feina davant les càmeres afluixa.

Si la 95a edició dels premis Oscar ha tingut Tot a la vegada a tot arreu com a gran triomfadora, la catifa vermella ha tingut el color blanc com el gran èxit cromàtic. El més vist va ser el de Michelle Yeoh, signat per Dior i d'inspiració nupcial, al qual va donar un aire molt naïf gràcies a la seva elegància natural i que no va convertir en una disfressa de núvia en triar oportunament dur els cabells deixats anar. També nupcial va ser la posada en escena de Sofia Carson, amb un Giambattista Valli perfecte per a ella i perfecte en si mateix. D'estil princesa va ser un dels pocs vestits del Hollywood clàssic que s'han vist en aquesta edició dels Oscars.

En la gamma dels blancs van triomfar curiosament també els homes, amb l'actor i ballarí Harry Shum al capdavant, que va fer gala de la seva mescla de cultures vital amb un vestit blanc i blau marí amb faixí d'Adeam. L'actor és nascut a Costa Rica fill de pares nadius de la Xina i actualment està nacionalitzat als EUA. El seu vestit mesclava amb subtilitat totes aquestes influències. Menys subtil, però igual de brillant era l'elecció de Paul Mescal, que lluïa retro de la mà d'un Gucci bicolor que no aportava res de nou als uniformes masculins d'etiqueta pel que fa al color però sí pel que fa als volums. Un risc que li va donar glòria. També va apostar fort el músic David Byrne, de color blanc nuclear però gens xaró.

En les apostes més extremes dels tons blancs van fracassar Zoe Saldana, amb un sleep dress de Fendi que estava arrugat i li feia bosses al bust. Una llàstima per a algú amb tan potencial com ella. La compositora Tems es va enfundar un The Lever Couture inspirat en un núvol que conceptualment era una bona idea, però que per la seva tela resultava molt menys subtil i suau que un núvol i desmillorava el discurs creatiu. Fora del terreny estilístic també es pot criticar el disseny per poc empàtic amb el públic de les files posteriors del pati de butaques del Dolby Theater. Extrema com ella, però en sentit contrari, va fer acte de presència a la gala Emily Blunt, que va complir amb la difícil tasca de portar la tendència actual de revisitar els anys noranta fins a l'elegància i la perfecció en termes de factura amb un Valentino que li quedava com un guant. Llàstima la manca de sentit de les arracades de to vermellós. El clutch, la resta de la joieria i els cabells eren una aposta 100% guanyadora.

Qui no se'n va sortir tan bé va ser Michelle Williams, que a pesar d'haver fet una aposta segura amb Chanel alta costura, aquesta elecció li donava un toc final monacal gens relacionat amb la gran festa que són els Oscars. Ni la competència de tons entre el cabell, la pell i el vestit; ni la capa; ni un collar tan agafat al coll i brillant amb un vestit que ja duia pedreria tenien cap coherència estilística.

A l'altre extrem cromàtic hi va haver les celebrities que van apostar pel negre, la clàssica elecció per combatre les crítiques tuitaires que acaba convertint les catifes vermelles en un funeral. Com que Nicole Kidman va fer una aparició molt més agressiva del que sol ser habitual en ella amb un Armaní Privé que no semblava tal cosa i com que Lady Gaga va fer una aparició molt menys monumental –en aquest cas amb un Versace molt contingut–, una de les apostes més coherents i engrescadores de la nit va ser la d'Ashley Graham. La model va combinar amb molta elegància i naturalitat les transparències amb els cut-outs i amb unes mànigues XL molt dramàtiques. El disseny era d'Alberta Ferretti, una firma per als que tenen ganes d'atrevir-se però sense perdre el nord. Meravellosa malgrat l'estrany escot del seu Louis Vuitton estava Jennifer Connelly, amb una posada en escena absolutament incontestable. En el capítol dels outfits negres hi va haver moltíssims homes –lamentablement refugiats en el seu esmòquing de tota la vida–, però cap amb l'energia i l'encert de Lenny Kravitz, amb un neotuxedo d'inspiració setantera fet amb seda a la maison de Saint-Laurent.

Entremig de blancs i negres hi va haver un petit lloc ple de glamur per a les invitades que van optar per la pedreria i pels tons grisos i metàl·lics. Com sempre que ella competeix en una categoria, Jessica Chastain va enlluernar amb la seva mesuradíssima posada en escena. El seu outfit era una mescla entre clàssica i moderna gràcies a l'eclecticisme del seu Gucci i al contrapès historicista del seu collar de maragdes. En conjunt, perfecte. Verd i gris també van trobar-se en aquesta categoria gràcies a l'aposta de l'actriu xinesa Fan Bingbing, que va fer un miracle de la mà de Tony Ward en posar-los en consonància. El seu vestit era una tempesta de contrastos pel que fa a volums, textures i estètiques –cos dels anys 20 i capa i mànigues del Balenciaga dels primers anys cinquanta– que, sobre el meravellós llenç en blanc en què ella es va convertir, va resultar un look molt memorable.

Kate Hudson també va apostar per la pedreria metàl·lica amb un Rodarte que l'afavoria molt a pesar que el disseny en si volia jugar massa lligues i acabava no sent de cap. Molt fina, però lleugerament irrellevant va acabar sent l'aparició d'Ana de Armas, que va apostar pel color gris perla amb un vestit Louis Vuitton que tenia un escot preciós que va desaprofitar en no posar-hi cap joia i que ella no va realçar amb algun pentinat més intencional. Molt bonica, però ja molt vista va ser l'aposta d'Eva Longoria, amb un Zuhair Murad que li deformava la silueta perquè tenia unes mànigues amples que es confonien amb el cos. El vestit era una obra d'orfebreria a l'altura de les que sempre ofereix el mestre libanès. Florence Pugh va voler fer una posta juganera i sexi, però malauradament la pressió dels seus peus dins del calçat elegit eliminava qualsevol opció de fixar-se en la resta del disseny que exhibia, signat per un Valentino gairebé omnipresent.

En el capítol dels no-alineats va regnar, com sempre passa en aquesta lliga, Rihanna. Monocromàtica amb un vestit de cuir marró fosc signat per Alaïa –i embarassadíssima–, la cantant va recordar-nos que a ella no li cal gran artifici per enlluernar. És la versió contrària de Salma Hayek i la seva filla Valentina, que s'ho van jugar tot al vermell més cridaner sense pensar que en posar juntes al photocall el conjunt es veuria encara pitjor que per separat. Més que un homenatge a Gucci –firma propietat del seu marit i pare, respectivament–, la seva aposta semblava un homenatge a la Caja Roja de Nestlé. En el to per excel·lència del glamur va brillar com poques vegades la model i actriu Cara Delevingne, que va lluir un disseny molt més clàssic del que sol ser habitual en ella i que li quedava espectacular. El signava Elie Saab, que també triomfa quan aparca la pedreria i els cristallets.

Janelle Monae i Cate Blanchett van signar dues de les apostes més minimalistes de la nit i, al mateix temps, dues de les més encertades. Menys és més quan es tracta de dones amb un alt segell personal. Amb un dues peces de Vera Wang d'un taronja que semblava haver estat dissenyat a Pantone per a ella i joieria de Reza, Monae estava senzillament espectacular. El mateix li passava a Blanchett, que va regalar a Louis Vuitton el millor moment de la nit amb l'aplom amb què portava el seu dues peces, de diferents colors però també de diferents textures, ja que la part superior era de vellut i la faldilla de setí. Entre els homes que van córrer riscos va ser bona l'aposta de Dwayne Johnson, que es va atrevir amb un esmòquing rosa setinat de Dolce & Gabbana allunyadíssim del tipus d'home amb què se'l sol associar.

Per últim, cal aplaudir la creació que va elegir l'actriu Allison Williams, que aquella nit no tenia els focus a sobre per cap gran nominació però que no per això va optar per un look més mediocre. La còmica se la va jugar amb una mescla potentíssima en tons rosa de Giambattista Valli, que ha fet una aportació meritòria a aquesta edició dels Oscars. Amb cos semitransparent amb flors brodades i amb una capa rosa pàl·lid que es convertia en una cua, l'artista va quadrar un cercle complicat sense caure ni en l'habitual vulgaritat de les transparències ni en l'opulència gratuïta d'aquestes grans peces d'acompanyament.