BarcelonaLa pel·lícula La zona d'interés, del director Jonathan Glazer, basada en la novel·la homònima de Martin Amis i amb música de Mica Levi, ha estat guardonada aquesta nit a la gala dels Oscars 2024 amb dos Oscars, l’un, a la millor pel·lícula internacional i, l’altre, al millor disseny de so, de Tarn Willers i Johnnie Burn.
El comandant del camp d’Auschwitz Rudolf Höss (Christian Friedel), un funcionari de la barbàrie i de mirada gèlida, i la seva dona Hedwig (Sandra Hüller), submisa i conformista, s'esforcen a construir una vida per a la seva família a banda de l’horror de l’Holocaust. La majoria de les escenes passen en una preciosa casa amb jardí just al costat del camp d’extermini on, diàriament, es revela el dolor i el patiment extrem, pels sons que fan referència als trets de les execucions, al funcionament dels crematoris i als crits dels presoners. S’acaba fent un paisatge sonor sobre la banalitat del mal d’una manera exquisida i subtil. No hi ha cap rastre visual de l’horror de l’Holocaust, però, precisament, d’això se n’encarrega el so, que actua com a fora de camp.
Fa temps que sostinc que el so és una font de coneixement; encara més, que el paisatge sonor, en ell mateix, accentua d’una manera inqüestionable la importància que té el gir aural en la nostra societat actual, malgrat haver-ne estat els protagonistes el gir visual i el lingüístic. Estic convençuda que ni Murray R. Schafer ni Barry Truax, els pares del World Soundscape Project, s’imaginarien que el paisatge sonor donaria per a tant.
Si en el cinema imatge, paraula i so o música són els ingredients més importants, és la primera vegada que una pel·lícula troba en el so el llenguatge més colpidor que va comportar l’extermini en mans dels nazis de la Segona Guerra Mundial. I no només això, sinó també com el disseny del so contrasta amb la pau i la “normalitat” d’una família nazi que només es preocupa pel seu benestar i només escolta els ocellets del seu jardí. El so passa a ser la finalitat en aquesta pel·lícula; no és un mitjà, és un fi. I dins d’aquesta funció és el que descriu el significat i sentit argumental de la pel·lícula. Potser ja comença a ser hora que als tècnics de so se’ls comenci a anomenar també músics, i que es deixi de parlar del so com a soroll, ja que fins i tot el soroll pot ser música.
El so, a La zona de interés, té un caràcter narratiu i dramàtic. Les imatges ens expliquen una veritat, la dels botxins; i el so i la música, l’altra veritat, la barbaritat que viuen les víctimes de la ideologia nacionalsocialista. La música de Mica Levi és infernal, de sons greus i constants que acaben pujant pels peus i s’aturen al cor perquè ja no es pot suportar més la seva cruesa, però que en la primera fosa en negre, en començar la pel·lícula, es fusiona amb el cant dels ocells de la família Höss, i contrasten així les dues grans veritats de la pel·lícula. Els Höss hi senten, però no escolten; els espectadors del cinema tenim l’obligació d’escoltar i comprendre, però mai de quedar-nos en el sentir. I el so de La zona de interés és ben lluny de la música que edulcora les imatges. La música de Levi suggereix, evoca i diu, de manera concisa, la veritat. Quan passa això, el camp i el fora de camp són i esdevenen el mateix.
Quan la vaig anar a veure al cinema, La zona de interés em va portar al cap el record de passar per sota de la Porta de Brandenburg el novembre del 1989 a Berlín, just quan se celebrava la unificació de les dues Alemanyes, enmig d'una multitud sorollosa, cridanera i amb fanfàrries. Quan era allà compartia pis amb una senyora, frau Klem, que m’explicava que, quan era petita, ella vivia prop d’Hamburg, i que passaven files i files de jueus quan ella jugava amb els amics al carrer. Els portaven a camps de concentració. Estupefacta, escoltava com ella em deia que la majoria dels alemanys no eren conscients del que passava amb tota aquella gent, només que se’ls deia que no eren bons per a la prosperitat de la seva nació alemanya. I jo, ingènua de mi, una noia de la plana de Vic que havia aterrat a Berlín per fer la tesi doctoral, li comentava que no m’ho podia creure, que permetre allò era atroç i que era el pitjor dels mons possibles.
Però quan vaig veure la pel·lícula La zona de interés ho vaig entendre tot. Es pot estar davant de l’horror més aberrant del món i de la maquinària més feixuga de la crueltat i, contradient el filòsof T.W. Adorno, escriure poesia.
