'Onoda: 10.000 nits a la jungla': què passa si un soldat decideix que la guerra no ha acabat?
Hiro Onoda, entrenat per no rendir-se ni suïcidar-se, va mantenir viva la Segona Guerra Mundial en una illa del Pacífic durant gairebé tres dècades
'Onoda. 10.000 noches en la jungla'
(3,5 estrelles)
Direcció: Arthur Harari. Guió: Arthur Harari i Vincent Poymiro. França i Japó (2021). 165 min. Amb Endō Yūya, Tsuda Kanji, Matsuura Yūya i Chiba Tetsuya. Estrena als cinemes
El soldat Hiro Onoda fou entrenat en una divisió especial de l’exèrcit japonès i tenia terminantment prohibit rendir-se o suïcidar-se. Amb aquesta consigna arribà a una illa filipina a les acaballes de la Guerra del Pacífic, on va sobreviure durant gairebé tres dècades convertit en líder d’una guerrilla minsa. Què pot dur algú a aferrar-se amb zel a una missió absurda, rebutjant tot pensament lògic? Aquest misteri rau al centre d’Onoda. 10.000 nits a la jungla, tot i que el director Arthur Harari no té cap pretensió de donar-hi resposta.
En una escena clau, Onoda i el seu lloctinent escolten per la ràdio una cançó rock i algunes notícies sobre el Japó. El seu rostre té l’expressió de qui capta una transmissió extraterrestre, que ells interpreten com una manipulació obra de les forces enemigues d’un conflicte que només es manté viu en el seu cap, i que fa d’ells uns nàufrags bèl·lics. Com a la resta del film, la càmera de Harari no emfatitza l’acció ni les decisions dels personatges, per molt esbojarrades que siguin; tampoc busca crear una mítica sensorial dins d’aquesta història verídica (i, segons com es miri, ideològicament patètica). Prefereix arribar a una certa realitat material de l’experiència a través de la distància justa d’una posada en escena antiespectacular, d’un classicisme filtrat a partir de John Ford o Raoul Walsh, que acompanya sense jutjar el secret desig d’aventura dels protagonistes (que, en el fons, és el mateix que mou el cineasta).