Olivia Wilde confronta el 'Make America great again' a Venècia
Harry Styles i Florence Pugh protagonitzen la pel·lícula 'Don’t worry darling'
VenèciaMés enllà de la preocupant escassetat de grans pel·lícules, la 79a Mostra de Venècia està deixant per a la història l’alarmant retrat d’una Amèrica extraviada ideològicament i moralment. El festival es va inaugurar amb White noise, en què Noah Baumbach radiografia el terror d’una família nord-americana alienada per la banalitat de la societat de consum. Diumenge passat el veterà Paul Schrader va presentar Master gardener, un drama intimista construït sobre el rerefons d’una nació colpejada pel neofeixisme i l’addicció a les drogues. Per la seva banda, Darren Aronofsky va disseccionar a The whale l’abandonament que experimenta una ciutadania que ha de témer per la seva vida quan no pot costejar-se una assegurança mèdica privada. I aquest dilluns, per rematar la confecció d’aquest passatge del terror ianqui, l’actriu i cineasta Olivia Wilde ha presentat a la Mostra, fora de la competició pel Lleó d’Or, Don’t worry darling, una faula macabra sobre l’esperit conservador que obstaculitza el progrés de la societat nord-americana.
“Aquesta pel·lícula confronta el lema de Trump que diu Make America great again”, ha defensat Wilde a la roda de premsa del film: “Hi ha alguna cosa preocupant i problemàtica en la nostàlgia, sobretot quan darrere de la bellesa d’aquest passat idíl·lic hi ha alguna cosa de sinistre”. Els protagonistes de Don’t worry darling, un matrimoni encarnat per Florence Pugh i el músic Harry Styles (ex One Direction), viuen en un d’aquells barris residencials idíl·lics que el cinema i la televisió dels Estats Units han convertit en escenari privilegiat del Somni Americà. La parella és britànica, però l’hedonisme i la pau que imperen a l’edèn suburbial de la dècada del 1950 els va com l'anell al dit.
El problema sorgeix quan el personatge de Pugh, com el de Kyle MacLachlan a Vellut blau de David Lynch, comença a trobar signes anòmals en aquest paradís de classe mitjana-alta: l’impensable topless d’una dona en una festa privada, una resposta massa hostil per part d’un amic o l’aura de desesperació amb què una altra esposa denuncia la falsedat d’un món en què els marits treballen en un projecte secret mentre les dones esperen a casa. “Desgraciadament, la comunitat que presentem a Don’t worry darling està inspirada en nombrosos experiments històrics –assegura Wilde–. Un d’ells és el Projecte Manhattan, on les esposes dels homes que hi van participar es comprometien a no revelar cap dels secrets que coneixien. A la pel·lícula també hem jugat amb l'estètica feixista perquè volíem parlar sobre els abusos de poder”.
Una superheroïna contemporània
La premissa de Don’t worry darling enterra les seves arrels en la llarga genealogia d’al·legories amb què el cinema de Hollywood ha denunciat les pulsions reaccionàries i els simulacres de la societat de consum, des de Les dones perfectes (en les versions del 1975 i el 2004) fins a títols dels anys 90 com El xou de Truman o la saga de Matrix. Un corrent d’obres inconformistes que ara, de la mà del Me Too o el Black Lives Matter, ha trobat el relleu en la sèrie WandaVision o en pel·lícules com Última nit al Soho d’Edgar Wright o L'últim duel de Ridley Scott, les dues estrenades a Venècia l’any passat. Segons Wilde, Don’t worry darling sorgeix del desig de fer “una pel·lícula subversiva i inspiradora". "M’interessava la idea de fer una paràbola feminista, però volia anar més enllà. La protagonista és una revolucionària capaç de sacrificar-se per fer el que és correcte. És el tipus de superheroïna que vull veure al cine”, diu.
Per desgràcia, Don’t worry darling mai acaba de funcionar com a comèdia satírica, mentre que Booksmart (2019), l’anterior pel·lícula de Wilde, sí que trobava el ritme de la comèdia d’adolescents. El nou film tampoc destaca com a drama romàntic, tot i que Pugh i Styles compleixen en la pell d’una parella que transita de l’èxtasi al desencant. I, per acabar, quan el relat s’acosta a la ciència-ficció, la pantalla no respon amb un imaginari visual prou fascinant. L’habilitat amb què Wilde situa Don’t worry darling al cor del zeitgeist contemporani està per sobre del seu domini dels gèneres cinematogràfics.