Kazuo Ishiguro: “Odio els referèndums, no és la manera de prendre decisions importants”

BarcelonaInstal·lat al Regne Unit des dels 5 anys, Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954) és un dels grans noms de la literatura anglesa moderna, membre destacat de la brillant generació dels 80 i consagrat amb el premi Nobel el 2017. L'autor d'El que resta del dia, que va adaptar James Ivory amb èxit el 1993, firma ara el guió de Living, el remake del clàssic d'Akira Kurosawa Ikiru (Viure) que arriba aquest dimecres als cinemes. Dirigida per Oliver Hermanus, és un melodrama contingut sobre un funcionari rígid i metòdic enfrontat a l'abisme d'un diagnòstic demolidor i a la necessitat de donar-li un sentit a l'últim capítol de la seva vida.

La pel·lícula original transcorre al Japó dels anys 50. Vostè trasllada la història a Anglaterra però manté l’època.

— No em va interessar mai portar la història al present. Aquest projecte va néixer arran d’una idea que li vaig suggerir al productor, que en realitat no era fer un remake de la pel·lícula de Kurosawa, sinó utilitzar el material per explorar una certa manera de ser anglès que sol representar-se amb el concepte de gentleman, i això està desapareixent de la cultura britànica des dels anys 50 i 60. Per tant, calia ambientar la història en un món on el gentleman encara existís. És un tema que ja vaig tocar a la novel·la El que resta del dia, i si m’interessa tant és, en part, perquè formava part de la Gran Bretanya que ja estava desapareixent quan vaig arribar-hi de petit, als anys 60. Molts dels pares dels meus amics i dels amics dels meus pares tenien aquesta manera de comportar-se, i a mesura que m’anava fent gran es va perdre i Gran Bretanya es va convertir en una altra cosa. Però sempre m’ha fascinat aquest ideal del gentleman.

Per què li interessa tant?

— Perquè funciona com a metàfora d’una qualitat universal en la naturalesa humana. I al posar-ho en una història, tot i que el món i els personatges siguin una mica exagerats, la gent pot connectar amb aquesta manera de ser perquè tots la portem a dins. Té a veure amb la por a les emocions, amb l’intent de controlar un món que s’ensorra al teu voltant obeint certs ritmes i pautes quotidianes, fent servir l’humor i el menyspreu per protegir-te de certes emocions poderoses... És una manera de mantenir la dignitat tot lligant la teva identitat al fet de formar part d’una gran nació, tot i ser tu mateix una persona petita. I és un sentiment universal: si les novel·les o pel·lícules funcionen tan bé arreu del món és perquè presenten coses particulars i, tot i que la gent reacciona primer amb estranyesa, després hi connecten i s’adonen que la història és també la seva, i això els emociona.

Quan a principis de segle Ismail Merchant va encarregar-li adaptar al cinema una novel·la de Junichiro Tanizaki vostè va preferir escriure un guió original, que va ser La comtessa blanca. Ara, en canvi, ha volgut treballar a partir d’un material preexistent, la pel·lícula de Kurosawa. Per què?

— Ikiru va tenir en mi un gran impacte quan encara era adolescent. Totes les pel·lícules de Kurosawa, Ozu i Naruse van ser molt importants per a mi com a noi japonès creixent a Occident. En aquella època era molt difícil veure cinema internacional, però les pel·lícules d’aquells autors, sobretot de Kurosawa i Ozu, es projectaven en sales d’art i assaig i eren populars entre els estudiants anglesos de la meva generació. Per a mi tenien una rellevància peculiar, era com mirar al món que havia deixat enrere. Jo vaig néixer el 1954 al Japó i en vaig marxar el 1960, i quan veia aquelles pel·lícules era com veure el meu passat, però també la vida que hauria pogut portar si no hagués marxat. A més, per a mi era important continuar veient pel·lícules japoneses perquè vaig començar a anar al cinema als 4 anys al Japó, encara ho recordo. En particular, Ikuro em va impactar perquè, sincerament, jo no pensava que algun dia em convertiria en un escriptor famós ni que guanyaria el Nobel. Pensava que la meva vida seria humil, petita. I el missatge d’aquesta pel·lícula és que no has de fer res extraordinari a la teva vida ni que el món sencer t’aplaudeixi com a les pel·lícules de Hollywood, que el més segur és que si fas alguna cosa, el món se n’oblidarà o algú altre s’endurà el mèrit; però que tant és, perquè el que importa és, dins les teves possibilitats, fer el possible per deixar alguna cosa especial en el món. I que això pot ser suficient per donar-li sentit a la teva vida. Era un missatge poderós, especialment per a la gent de la meva edat. Sempre el vaig tenir present, i pensava "així és com he de viure la meva vida, i no mirar d’aconseguir premis i lloances".

No se’n va sortir gaire.

— [Riu] Soc conscient de la ironia, després de tants premis i reconeixements. Però estava disposat a viure així. Estava íntimament convençut que això donaria un sentit de triomf a la vida. I el que m’agrada molt d’Ikiru és com és de solitari el triomf del protagonista al final. I em sembla que això ens passa a tots. No importa que hagis guanyat el premi Nobel, al final tots estem sols. La mort és molt solitària i la fama no et protegeix. Has de fer les paus amb tu mateix, estar satisfet amb la teva vida, i no dependre del que el món exterior diu de tu.

I no el va intimidar adaptar una obra que significava tant per a vostè?

— Sí, però volia veure què passava si portàvem aquesta història al món dels gentlemen anglesos. A més, el guió d’Ikiru em sembla un dels millors que s’han escrit, i ho va fer un equip extraordinari format per Kurosawa, Shinobu Hashimoto i Hideo Oguni, que van escriure també Rashomon, Els set samurais o La fortalesa amagada, en què està basada Star Wars. Però la meva única crítica de la pel·lícula original és l’execució. Kurosawa és un director d’acció, no un especialista en l’estil shomin-geki, el dels drames quotidians. Sempre em vaig preguntar com hauria sigut la pel·lícula si en lloc dels zooms i els moviments de càmera i la interpretació emocional de Takashi Shimura tinguéssim un protagonista com Chishū Ryū, l’actor de Contes de Tòquio i els últims films d’Ozu. I m’agrada pensar en Billy Nighy com una versió anglesa de Chishū Ryū. De fet, la meva proposta al productor no va ser fer una versió anglesa d’Ikiru, sinó una versió d’Ikiru amb Billy Nighy de protagonista. I a partir d’aquí, explorar la manera anglesa d’enfrontar-se a la mort, la buidor i el fracàs.

Vostè va ser molt crític amb el Brexit. Quin impacte creu que ha tingut en el Regne Unit?

— Tinc 67 anys i no havia vist el país tan dividit i agitat. El Regne Unit havia sigut sempre un país força unit, i tot i que existien les divisions entre dreta i esquerra, les diferències eren menors. Però alguna cosa fonamental ha canviat en els últims anys, i el Brexit és l’expressió d’aquest canvi. En el fons, el Brexit no té a veure amb la Unió Europea, era un debat intern, un malestar profund de la societat britànica. Personalment, la decisió em sap molt greu. Abans podies ser conservador o laborista i tenir amics a l’altre costat, però això s’ha trencat. Estic casat amb una dona escocesa i la relació entre Escòcia i el Regne Unit està en risc de trencar-se, així com la d’Irlanda del Nord; és un moment de molta inestabilitat. Espero que aconseguim trobar valors comuns. Tot això em recorda al que va passar al final de la Guerra Freda, quan ja no estava clar contra qui lluitàvem i vam patir una gran crisi econòmica. Occident està passant un moment molt difícil. Odio els referèndums, no crec que sigui la manera de prendre decisions importants.

Quina seria la manera adequada, doncs?

— Hem desenvolupat un sistema de democràcia parlamentària, no sé per què l’hem d’abandonar per prendre decisions crucials. No es poden prendre decisions intel·ligents en un sol dia amb el vot popular. Hem de tenir un sistema de referèndum més sofisticat, amb diverses rondes. Crec que va ser un error del primer ministre de l’època, que confiava a guanyar el referèndum i perdre de vista aquesta idea terrible. Tot plegat va ser un gran error. Només espero que, com a resultat, Anglaterra no perdi el seu lloc a Europa. El nostre lloc ha d'estar a la comunitat de nacions europees. A la Unió Europea també hi ha grans dificultats, com els moviments migratoris. Hem de resoldre la relació entre el món ric i la resta de països. Però el canvi que ha fet Europa des de la primera meitat del segle XX fins ara és un miracle. Recorda com estava Espanya als anys 30. Europa estava llavors pitjor que l'Orient Mitjà, pitjor que l'Àfrica, era el pitjor lloc del món per a la generació dels meus pares. És meravellós que hàgim creat aquesta pau i, tot i que tinguem problemes, no ho hem d'oblidar.

Què en pensa dels homenatges en honor a la reina Elisabet per la seva mort?

— La idea filosòfica de la monarquia és molt qüestionable, però en la pràctica, que la reina fos una figura políticament neutral durant aquest període tan dividit de la nostra història la va convertir en un símbol d'unitat. I estic segur que, al marge dels individus que ocupin el càrrec, a Espanya passa el mateix.

Més aviat no, la veritat.

— Preferirien no tenir una monarquia, doncs?

Estaria bé tenir la possibilitat de decidir-ho.

— [Riu] Potser aquí sí que seria útil el referèndum, oi? No sé què passarà amb la monarquia, estem entrant en una nova era. Però el funeral de la reina va donar a la nació l'oportunitat de sentir-nos junts per primera vegada en molt de temps.