"Els nostres films sempre han tingut una mirada femenina i masculina"

BarcelonaHi ha tàndems que han aconseguit aliar els seus talents per crear grans obres. D’alguns d’ells han sorgit grans pel·lícules, però parlar de la intimitat d’aquestes parelles no és gens fàcil. Així ho reconeixia aquest divendres la productora, cineasta i enginyera de so Claudine Nougaret. Amb el fotògraf i cineasta Raymond Depardon han fet films com Délits flagrants (1994), Paris (1998), La vie moderne (2008) i Journal de France (2012), entre d’altres. Nougaret, amb ironia, deia que és tan complicat parlar de la intimitat entre ells dos que a l’inici de la conversa entre els dos cineastes, que ha tingut lloc a la Filmoteca, Depardon només era capaç de parlar de la seva vida abans de conèixer-la. En la seva 27a edició, el DocsBarcelona, Festival Internacional de Cinema Documental de Barcelona, va retre homenatge a aquest tàndem de llarga i fructífera carrera, que va rebre els Docs d’Honor.  

Depardon, que va començar com a fotògraf, té un magnífic treball sobre el Mur de Berlín i va ser un dels fundadors de l’agència Gamma el 1966. Tanmateix, amb les imatges que captava a l’Àfrica o al Pròxim Orient no en tenia prou: "Tenia ganes de fer cinema, no sabia ben bé per què, potser estava influenciat per les pel·lícules que havia vist, sobretot russes", explicava a la conversa moderada per la directora del DocsBarcelona, Anna Petrus. El fotògraf i cineasta tenia clar que volia expressar-se amb la càmera i explicar el que no tenia lloc als noticiaris. El 1969 va viatjar a Praga, on s’havia immolat el jove Jan Palach en protesta per la invasió dels tancs soviètics. "Quan vam arribar allà s'hi feia un minut de silenci. La càmera tenia una gran potència perquè augmentava aquell silenci. La gent s’havia aturat a les escales del metro. Era una cosa molt punyent", explica. Després d’aquell moment ja no va tenir aturador i va tornar a agafar la càmera moltes vegades. Reconeix que hi va haver un abans i un després de convèncer Valéry Giscard d'Estaing per fer una pel·lícula mentre feia campanya per convertir-se en president el 1974 (1974, une partie de campagne). "Em vaig endinsar en una cosa que no coneixia. Havia d’actuar com un fotògraf, però al mateix temps com algú que explica una història. Hi havia alguns elements que feien que jo no fos un càmera normal. Venia de la fotografia que està a l’aguait de captar el moment decisiu, de passar hores esperant un gest".

Depardon i Nougaret van treballar junts per primera vegada el 1988, amb Urgències, un film sobre les urgències psiquiàtriques a l’Hospital Hôtel-Dieu de París. No era la primera experiència filmant en psiquiàtrics de Depardon, que ja ho havia fet a San Clemente (1982). Depardon recorda molt l'experiència de San Clemente: "El psiquiatre em deia que ho filmés, perquè si no ningú no s'ho creuria". Això es repetiria en altres filmacions. "El Raymond té una certa tendència a fotografiar i filmar persones tancades. A Urgències vam aprendre a confiar plenament l’un en l’altre, va ser el nostre viatge de noces, ens havíem casat un mes abans", ha explicat Nougaret. Molt reivindicativa, la cineasta ha recordat que molt abans que es demanés equitat ells ja incorporaven moltes dones als seus films: "Sempre han tingut una mirada femenina i masculina", ha dit. I ha aprofitat l'ocasió per demanar micròfons adaptats a les veus femenines. "No tenim micròfons adaptats a les veus de dones, a les dones se les sent malament perquè el criteri és d’una veu d’home". El tàndem han aconseguit ser lliures per tenir temps i fer les pel·lícules com volen. "Aconseguir ser els nostres productors va ser un canvi molt important, aquesta ha estat la clau de la llibertat", ha assegurat Nougaret.