Un dels moments més significatius de No respires es produeix quan els seus protagonistes, uns joves que malviuen cometent petits furts en domicilis, discuteixen per què un d'ells ha dut una pistola a la feina, fet que dóna al propietari de la casa el dret de disparar-los en legitima defensa. Això encapsula l'escull amb què ha de bregar el film: la gestió de l'empatia del públic. I és que la pel·lícula s'acull a una variant de la temàtica de les cases assetjades en la qual els invasors són també les preses, i aquell que havia de ser un objectiu teòricament fàcil, un veterà de guerra invident, resultarà un os dur de rosegar. Com es pot evitar que l'espectador li faci costat i l'engresqui a massacrar els lladregots que volien tocar-li els nassos (i els estalvis)?
El guió de Fede Álvarez i Rodo Sayagues afronta aquest risc passant-se de frenada, convertint el soldat cec en un dement a qui Stephen Lang dota d'una determinació monstruosa. La tàctica col·loca la funció en un territori més extrem del que preveiem, però també refreda l'àcid plantejament dramàtic, que havia d'enfrontar dues tipologies de desheretats del Somni Americà en una lluita acarnissada per un grapat de dòlars.
En qualsevol cas, No respires resisteix gràcies a la destra posada en escena d'Álvarez. N'és un exemple el fluid recorregut inicial per la casa, que és alhora una demostració de força del director i una elegant manera de situar l'espectador en l'espai on transcorre l'acció.