“No es pot viure amb una parella que sempre està malament”

BarcelonaTot i que últimament no ho sembli, hi ha directores catalanes majors de 40 anys que no han passat per escoles de cinema i sense un compromís militant amb el realisme. Laura Mañá (Barcelona, 1968) no va estudiar cinema (no hi havia escoles, en la seva època) i els seus primers rodatges van ser com a actriu: era una de les milicianes anarquistes de Libertarias o la mare que ja no dona el pit a Biel Duran a La teta y la luna. Però l'any 2000 va saltar a la direcció amb un guió escrit per ella mateixa (Sexo por compasión). “Vaig tenir molta sort de trobar un productor valent, perquè jo no havia fet res ni havia estudiat –diu–. Avui no sé si seria possible, ara hi ha molta gent preparada que vol dirigir”. Per cert, Sexo por compasión va guanyar el Festival de Màlaga. Després ho farien cineastes catalanes com Carla Simón, Elena Trapé i Pilar Palomero, però ella va ser la primera.

Vint-i-dos anys i un Gaudí després (pel telefilm Frederica Montseny, la dona que parla), Mañá estrena aquest divendres el seu setè llarg, la comèdia Un novio para mi mujer, sobre una parella en crisi: ella està amargada i sense feina i s'ha tornat una mica insuportable; ell, cagadubtes i pusil·lànime, vol perdre-la de vista, però no es veu amb cor de fer el pas. Primer intenta dir-li d'esquena per no haver de mirar-la a la cara –espòiler: no funciona– i després contracta un gigoló en hores baixes especialitzat en l'insòlit nínxol de mercat de trencar parelles lligant-se la dona per treure-l'hi de sobre al marit, que és qui paga el servei. Cornut, però lliure.

“És un pla una mica ximple –reconeix Mañá–, però els permetrà a tots tres reconnectar amb la persona que eren abans i recuperar l'autoestima”. La directora subratlla que la pel·lícula “no és una comèdia romàntica, sinó una comèdia vitalista i entranyable que no parla d'enamorar-se sinó de reenamorar-se, que és molt més complicat”. Els problemes dels personatges, apunta, tenen un element generacional. “Tots tenim una crisi cada 10 anys, i la dels 30 arriba quan t'adones que has anat avançant en la vida però t'has oblidat dels teus somnis –diu–. A més, la pandèmia ha fet que tinguem molta necessitat de no perdre el temps”. Per a les parelles, esclar, el repte és sobreviure a aquestes crisis. “És important tenir al costat algú que et faci veure que no estàs bé. I no es pot viure amb algú que sempre està malament. En una parella hi ha d'haver almenys una persona que estigui bé. Si els dos esteu malament, plega”.

Per fer funcionar els mecanismes d'una premissa tan extrema Mañá compta amb l'ajuda un tercet d'intèrprets entregats a la causa: el marit poruc i amb idees de bomber és Diego Martín; la dona torracollons, Belén Cuesta, i Hugo Silva carrega a coll el pes d'interpretar aquest seductor que sembla sortit del landisme. “L'Hugo és molt guapo i carismàtic, però ja no té vint anys, així que hem jugat molt a imaginar un seductor amb panxeta i una mica antiquat, un home que ja no és el que era”, diu la directora.

Estimar els actors

Mañá s'exalta quan parla dels actors. “Hi ha directors que els veuen com un mal necessari, éssers sensibles i capritxosos, però jo els estimo i els entenc, aprecio la seva sensibilitat –diu–. El treball amb els intèrprets per a mi és el més important”. La direcció la va acostar als intèrprets, però va aturar en sec la seva carrera com a actriu. “Des que soc directora m'han deixat de trucar per fer d'actriu –explica–. I no soc l'única, també els ha passat a Inés París, Iciar Bollaín... Potser es creuen que em posaré a opinar, però és al revés, m'encantaria posar-me en mans d'altres”. Troba a faltar l'actuació, però ni així s'ha regalat un paper en un film seu. “Dirigir és molt intens i has d'estar molt concentrada, no vull haver-me d'ocupar també de mi mateixa”.

Mañá està escrivint el seu pròxim guió, el primer que fa en una pila d'anys. Es dirà No te vayas sin decirme adiós i serà “una història d'amor” sobre la decisió de morir d'un home i la reacció dels seus fills. “Acompanyar el teu pare en la mort no deixa de ser un acte d'amor”, diu Mañá, que ja va parlar de la mort en clau vitalista a Morir en San Hilario. “Tinc ganes de llum, estic cansada de males notícies –assegura–. M'han ofert feines molt fosques i les he rebutjat. Jo reivindico la comèdia com a gènere que pot transmetre qualsevol idea, però el drama sempre es valora més. I així és que només he guanyat el Gaudí amb Frederica Montseny, un drama històric molt seriós”.