Nausicaa Bonnín: “La comèdia em fa pànic, pànic absolut!”

REW

<<

“Que si no fos actriu, què seria? No ho sé, la vida m’ha portat fins aquí. Vaig començar dues carreres i no en vaig acabar cap. Eren filologia àrab i filosofia. La de filosofia la vaig començar massa d’hora. Voldria fer-la ara. Amb 18 anys no vaig saber entrar-hi. I filologia àrab m’interessava moltíssim, i en aquell moment només érem tres o quatre alumnes. Llavors va venir la sèrie de TV3 El cor de la ciutat i vaig veure que realment m’apassionava actuar. Que m’ho passava bé”, reflexiona Nausicaa Bonnín (Barcelona, 1985), que valora la figura del seu pare: “El pes del cognom Bonnín és gran, i jo sempre havia sigut la filla d’Hermann Bonnín. Ara ell riu perquè li pregunten si és el pare de la Nausicaa, i li fa il·lusió. Ha sigut una persona absolutament imprescindible dins de la història del teatre català, i admiro profundament el que ha fet”.

L’any vinent es compliran deu anys de l’estrena de Tres dies amb la família, la pel·lícula de Mar Coll que va ser el tret de sortida d’una nova generació de realitzadores catalanes “talentoses, valentes, amb una pila de coses per explicar i que necessitaven una oportunitat”. Bonnín n’era la protagonista, i va guanyar el premi Gaudí per la seva interpretació. ¿I és més actriu de drama que no de comèdia? “Jo crec que és un peix que es mossega la cua. La majoria dels meus personatges han tingut això de tia dura, introvertida i intensa, però amb caràcter, i després no et visualitzen fent d’una noia sensible i amb poca força. T’encasellen molt ràpid”, comenta l’actriu.

PLAY

>

I afegeix: “Per aquest motiu, la sèrie de l’Instagram Live de TV3 PoliAmor està sent una experiència superdivertida. És el primer cop que aquí es fa una història semblant. No teníem referents i a cada capítol hem anat aprenent. Al principi només érem tres amics que ens havíem reunit davant d’unes birres i amb ganes de fer coses diferents i, a poc a poc, el projecte va anar creixent. A més, estic investigant en un altre codi com és la comèdia, que em fa pànic. Pànic absolut! Penso que fracasso cada dues frases. En la comèdia has de confiar, saber escoltar i estar atenta”.

Una altra recent i exitosa incursió seva en les històries més lleugeres i delirants ha sigut Puta y amada, dirigida per Marc Ferrer: “M’encanta el que fa el Marc. Ell és hiperpunky, té una personalitat curiosa. M’agrada com pensa i des d’on pensa. És un autor. Com que sovint agafa per als seus films persones que no són actors, com Yurena i Mónica del Raval, de cop tenir algú com jo al repartiment suposo que li fa gràcia”. També ha sigut una experiència gratificant participar en el curtmetratge La inútil, de Belén Funes: “La Belén és una gran directora d’actors i actrius. El recorregut per festivals i premis del curt ha sigut positiu, i a veure fins on arribem. Tant de bo s’alineessin el astres i poguéssim estar nominats al Goya. Seria un final de festa meravellós per a una pel·li que va ser feta per la Belén des de la sinceritat i la humilitat”.

FF

>>

Ara acaba de rodar la sèrie de TV3 La fossa. “Torno a fer de poli, en aquest cas, de mossa d’esquadra. És el meu tercer paper de policia, després de la pel·lícula Secuestro i de la sèrie de TVE Servir y proteger. Va per ratxes. El més bonic de l’Andrea Carmona, el meu personatge a La fossa, és trobar-te-la en situacions de la seva vida personal i veure la relació que té amb el seu pare i amb les parelles. Quan es trenca amb la imatge professional i veus realment qui és aquesta Andrea, que pot ser una dona caòtica i desastrosa”.

Sense plans teatrals, de moment, té pendents d’estrena l’assaig documental Cenestesia, de Joan Vall Karsunke, inspirat en la figura de José María Nunes, i el curtmetratge Hermanos de kétchup, d’Èric Boadella. Una autodefinició com a actriu: “Intento ser pràctica, però soc massa autoexigent i, de vegades, això no m’ajuda gens, perquè m’autobloquejo. A casa em llegeixo els guions i arribo a un punt en què no sé què fer-ne. Necessito que algú em digui cap a on he d’anar. I, sobretot, necessito els meus companys, mirar-los als ulls, tenir un feedback constant”. Un desig: “Seguir involucrant-me en projectes independents que no depenguin del tema econòmic, del que és mainstream i del nombre de seguidors que tens a Instagram, que sembla que és important. I col·laborar amb la gent que comença, perquè són el futur”. Un segon desig: “Treballar, per exemple, amb cineastes com Carlos Marqués-Marcet i Nely Reguera”. I tres consignes bàsiques a la feina: “Jugar, avançar i desplegar les antenes”.u