Canes s'entusiasma amb la nova pel·lícula de Nanni Moretti

Canes (França)"A Itàlia hi havia comunistes?", pregunta sorprès un jove actor en una reunió de treball. En Giovanni, el director inspirat en ell mateix que interpreta Nanni Moretti, li explica amb paciència que als anys 50 dos milions d'italians militaven al Partit Comunista, aleshores el principal vertebrador de comunitat i de lluita als barris obrers del país. Aquest és el tema de la pel·lícula que roden els protagonistes d'Il sol dell'avvenire (El sol del futur), la nova proposta del cineasta italià que revisa des de l'autoficció els seus temes preferits. Moretti ha canviat la vespa de Caro diario (1993) pel patinet elèctric, però continua recorrent els carrers de Roma interrogant-se sobre què se'n va fer, de les esquerres, i defensant la resistència d'un cert cinema d'autor en el panorama contemporani. I ho fa amb més bona forma que mai.

Com Aki Kaurismäki, ell també s'aplica una certa autocrítica a través de la Paola (Margherita Buy), la dona i productora d'en Giovanni, que va a un psicoanalista perquè l'ajudi a deixar el marit, cansada d'estar sempre pendent de les seves manies personals, professionals i polítiques. Moretti manté intacte el seu talent per a la comèdia dialèctica i ens regala alguns dels moments més hilarants de la seva carrera, com la seqüència en què atura el rodatge d'una altra pel·lícula per raonar un cop més sobre l'abjecció ètica del cinema que converteix la violència en espectacle banal o la lúcida escena de la reunió amb els productors de Netflix. En aquest moment, el protagonista afirma que els personatges no han d'aprendre res en una ficció. Però en Giovanni d'Il sol dell'avvenire s'adona al llarg del metratge que el pessimisme i el dogmatisme no haurien de ser una opció ni vital ni política.

Moretti revisa la seva perspectiva crítica per resituar el compromís ideològic al costat de l'optimisme i de la confiança en el futur, a la manera que propugnava Antonio Gramsci. El director fins i tot es permet una ucronia on imagina a través del film dins el film què hauria passat si, tal com demanaven molts militants, el PCI i la resta de l'eurocomunisme hagués prescindit dels mandats de Moscou ja quan els soviètics van envair Budapest l'any 1956. Moretti culmina el film profundament humanista i farcit de cançons (ah, el moment Franco Battiato!) amb una emocionantíssima seqüència heretada del 8 ½ fellinià en què convoca el seu passat i el seu present per encaminar-se cap a aquest futur esperançador.

Cinema que amara els sentits

Dins el boom del cinema asiàtic del tombant de segle, Tran Anh Hung va destacar per títols com L'olor de la papaia verda (1993), que ens amarava tots els sentits. El vietnamita establert a França torna a aquesta vocació per un cinema sensorial amb La passion de Dodin Bouffant, una mostra de pel·lícula culinària que transmet la passió pel menjar a través del gastrònom del títol i la cuinera al seu servei, que també és la seva amant. El setè llargmetratge de Tran Anh Hung exalta l'eclosió de l'alta gastronomia francesa a finals del segle XIX, en un moment entre la mort del pioner Antonin Carême i l'ascensió d'August Escoffier. Però ho fa des d'un àmbit gairebé domèstic, el casalot on viuen els protagonistes, en què cada àpat es prepara amb la màxima dedicació i es gaudeix en companyia. La passió gastronòmica s'entrellaça amb un conte d'amor tardorenc i un pèl acadèmic al qual atorguen carisma la parella protagonista (que ho va ser també a la vida real), Benoît Magimel i Juliette Binoche.

I Catherine Breillat ha entrat a concurs amb L'été dernier, un remake de la pel·lícula danesa Queen of Hearts (2019), sobre una dona de mitjana edat que manté una aventura amb el fill de 17 anys del seu marit. En aquesta Fedra sense el pòsit tràgic, la directora francesa torna a explorar la sexualitat com una pulsió que no atén ni a convencions ni a moralismes, tampoc a apropiacions feministes. Així, el film combina l'escalfor de la primera part, en què Breillat filma els encontres sexuals sense a penes moure la càmera dels rostres, amb la fredor amb què observa en la segona part com es desencadenen els fets i la manera que una família burgesa gestiona una transgressió d'aquest tipus.