“Els que tenim TDAH som extraordinàriament eficaços en una cosa i disfuncionals en tota la resta”

SitgesQuan ja havia estat nominat a l’Oscar pel curt musical 7:35 de la mañana, Nacho Vigalondo (Cabezón de la Sal, 1975), va estrenar el seu primer llarg al Festival de Sitges: Los cronocrímenes (2007). Disset anys després hi ha tornat a presentar Daniela forever, singularíssim drama sobre el dol en clau de ciència-ficció que recupera el Vigalondo de les premisses boges i brillants, en aquest cas sobre un home que acaba de perdre la nòvia en un accident mortal i comença a prendre una droga que li provoca “somnis lúcids” en què es retroba amb ella, somnis que transcorren en un món basat en els seus records al qual pot donar-li forma al seu gust. Si fa no fa, com un director en una pel·lícula. “Exactament –diu–. De fet, hi ha un moment en què el protagonista es permet tenir un concert privat d’Hidrogenesse al Temple de Debod i mentre ho rodàvem m’adonava que allà era jo, amb una de les meves bandes favorites de tots els temps tocant per a mi. És gairebé un caprici sinistre”.

La història de Daniela forever va néixer a partir d’un pensament obsessiu del director: què passaria si una pel·lícula acabés durant una escena de somni o de flashback. “Amb Daniela volia fer una pel·lícula en què tots els disbarats que un es permet tenir durant els somnis siguin importants i tinguin conseqüències perquè, d’alguna manera, estan passant de veritat”, diu. Però més enllà del repte formal, també hi ha una exploració profunda de temes que cada vegada interessen més a Vigalondo: “Si entens la vida com un vinil, m’estic endinsant en la cara B, on hi ha realitats aclaparadores com el dol, la depressió i l’addició, que tenen una narrativa particular que encaixa molt bé amb la idea de controlar els teus somnis”. Així, a poc a poc, el poder absolut de què disposa el protagonista en els somnis l’acaba convertint en una mena d’abusador. “Això et pot fer pensar que potser la seva relació no era tan bonica com la recorda –reflexiona Vigalondo–. Segons com, la pel·lícula es pot entendre com la història d’origen d’un malvat, però alhora tots sabem que si prenguéssim la pastilla, nosaltres seríem molt pitjors que ell”.

El director reconeix que rodar Daniela forever en anglès a Madrid amb un repartiment espanyol liderat per dos actors internacionals (l’anglès Henry Golding i la italiana Beatrice Grannò) no va ser idea seva: “Tinc l’estatus suficient perquè, de vegades, les coses passin, però no per decidir en quines condicions passen”. En qualsevol cas, subratlla “la fortuna còsmica” de treballar amb Golding i Grannò (“van ser uns àngels amb tot l’equip”) i la “completa sincronia” amb la història del fet que els dos protagonistes siguin dos estrangers perduts a Madrid.

Retorn a l'autoria

Hidrogenesse firma la banda sonora de Daniela forever, com ja feia a La alarma, l’episodi d’Historias para no dormir dirigit per Vigalondo el 2022. És un episodi que el director considera el seu retorn a l’autoria després d’uns anys actuant, dirigint sèries com El vecino i presentant el late night de culte Los felices 20, anys en què els seus projectes com a director “no quallaven” per un motiu o un altre. "Hi ha un tram de la meva vida en què vaig sentir que ja no era director de cinema, sinó realitzador de sèries o presentador, que eren les feines que m'oferien –admet–. En lloc de donar-me cops a la paret o anunciar que em retirava del cinema, vaig pensar que potser tocava ser una altra persona. Però amb La alarma vaig tornar a ser jo mateix".

Aquesta sensació es va intensificar a Daniela forever, en què Vigalondo diu haver-se “buidat”. “Jo no puc dir quina de les meves pel·lícules és millor o pitjor, però sí que és la pel·lícula en què em capbusso més endins”, assegura. El protagonista afirma al film que mai no ha sigut tan feliç com treballant en un passatge del terror. Aquesta va ser, de fet, la primera feina de Vigalondo, disfressat de mare de Norman Bates. També és quan va ser més feliç? “Sí, però també presentant Los felices 20 –diu–. Té a veure amb el fet d’estar tot el dia escrivint i rodant. És una de les coses que he après sobre mi arran de ser diagnosticat fa poc com a TDAH (trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat). Els que tenim aquesta condició som extraordinàriament eficaços en una cosa i disfuncionals en pràcticament tota la resta. Només em sento especialista d’alguna cosa quan estic escrivint, rodant o muntant. La resta del temps és com si estigués xipollejant en el fang”.