Música, moda, futbol... Enganxats als documentals!

Dijous vinent, 22 de març, arrenca una nova edició del Moritz Feed Dog, un festival de documentals al voltant de l’univers de la moda que no ha deixat de créixer des del seu debut, el 2015. Enguany presenta peces tan sucoses com We Margiela, Westwood: Punk, icon, activist i Antonio Lopez 1970, d’un total de vuit títols, i deixa molt clar que la moda pot ser un àmbit tan productiu des del punt de vista documental com ho són la música o els esports.

Aquest cap de setmana, concretament fins diumenge, té lloc la primera edició del Brain Film Festival, un esdeveniment dedicat a la creació i divulgació d’obres audiovisuals que inclou un programa ben farcit de documentals, entre els quals Monster in the mind, una investigació sobre la història de l’Alzheimer. I tot just fa una setmana, l’Offside Fest, que dedica la seva programació en exclusiva als documentals de futbol, anunciava les dates de celebració de la seva cinquena edició, que s’instal·larà als Cinemes Girona de Barcelona entre el 5 i el 8 d’abril.

Són alguns exemples d’una llarga llista d’esdeveniments dedicats amb més o menys intensitat al documental que han proliferat a Catalunya en els últims anys. I més en concret al documental especialitzat, que sembla que viu un període molt dolç i interessant des del punt de vista creatiu i, sobretot, popular. Què dimonis està passant? I per què? ¿És una moda temporal o la febre ha vingut per quedar-se?

Segons Cristian Pascual, director d’Inedit Producciones i director executiu del Moritz Feed Dog, “és un moment favorable per al documental perquè és un moment favorable per a l’audiovisual”. “En aquesta època de consum audiovisual sota demanda, el documental és una gran font d’informació atemporal i, com deia Don Letts a l’In-Edit fa un parell d’anys, els festivals de documentals són dels últims llocs on trobar alguna cosa de veritat”, afegeix Pascual. Oriol Rodríguez, director de l’Offside Fest, apunta que “el més important és que hi ha hagut un creixement de públic interessat a conèixer totes aquestes històries”. En aquesta línia també hi incideix Pascual: “Hem notat un creixement de públic molt destacat i, sobretot, hem descobert un públic a la ciutat que intuíem que existia però no teníem dimensionat”.

L’In-Edit, festival dedicat als documentals de música, és l’aposta més visible a escala popular i comercial d’una àmplia i variada llista de propostes ben diverses entre elles que estan fent bullir l’olla. I de quina manera: el Dart Festival, festival dedicat al documental d’art contemporani; el DocsBarcelona, un absolut clàssic de la ciutat que recull els documentals internacionals més interessants de l’any; el Barcelona Surf Film Festival, que se centra en l’àmbit del surf; el Rueda - Festival Internacional de Cinema Ciclista, amb una selecció molt important de documentals amb la bicicleta com a gran protagonista; el Picurt, una mostra de cinema de muntanya dels Pirineus que basa molta de la seva oferta en els documentals sobre ecologia o esports de muntanya, i el FICMA, el Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient, que també dona una visibilitat i importància cabdal al format documental en la seva programació, són uns quants referents il·lustratius, imponents i atractius d’aquesta engrescadora proliferació de cites al calendari català. No te les acabes. I aquesta abundància no sembla pas fruit de la casualitat.

Descobriment i sorpresa

Segons Rodríguez, “no és que ara sigui més fàcil organitzar un festival de cinema documental, però sí que és més fàcil descobrir i tenir accés a les noves produccions de cada temporada”. Internet, les xarxes socials i la connectivitat global són elements clau a l’hora de poder dissenyar programacions inquietes i llamineres més enllà dels canals habituals. El descobriment i la sorpresa els tens a l’abast d’un clic. “No sé si fa quinze anys, sense poder rastrejar per la xarxa i establir contactes, hauríem descobert a temps, com sí que ens ha passat, els documentals fets per una petita productora del Salvador o per un cineasta independent novell suec”, comenta el director de l’Offside Fest. El documental pot ser un gènere relativament barat, molt accessible i d’impacte immediat. Però el boom que sembla que viu en aquests últims anys el format també s’explica a partir d’altres factors tant o més importants que aquests. Pascual apunta a “una demanada de contingut aclaparadora i nous formats de consum audiovisual, que s’imbriquen amb noves generacions de realitzadors molt més audiovisuals”. Rodríguez assenyala dues grans causes: “D’una banda, el factor formatiu, amb la tasca de l’Escac o els graus en comunicació audiovisual de les nostres universitats. De l’altra, la democratització de la producció. Fins no fa tant, fer una pel·lícula documental (pitjor encara de ficció) era poc més que una quimera. Avui dia les noves tecnologies han permès que amb relativament pocs recursos els cineastes puguin tirar endavant documentals amb resultats molt més que notables”, afirma.

L’aposta de Netflix i la HBO

I enmig de tot això, el paper decisiu que juguen plataformes com Netflix i la HBO, que tenen un catàleg atapeït de documentals propis o externs i que han fet d’aquest format un complement a la seva oferta de sèries de ficció que a poc a poc esdevé també un reclam per ell mateix. Per a Cristian Pascual, aquestes plataformes “són clau perquè han acabat de trencar el paradigma audiovisual que existia i, a més a més, estan potenciant talent creatiu bastant lliure”. “Crec que totes aquestes plataformes que no tenen informatius, ni continguts educatius, sacien la curiositat i la noció de veritat potenciant el documental”, explica Pascual.

Segons Oriol Rodríguez, en canvi, “és una navalla de doble tall”. “Tot i la proliferació de festivals i el fenomen que estem vivint, el documental encara és un gènere minoritari. Això es tradueix en el fet que les pel·lícules tenen una vida comercial molt curta, si és que s’arriben a estrenar mai. Una altra de les sortides que podia tenir un documental era la televisió, però des de la crisi les televisions cada vegada compren menys producció exterior, per dirigir els seus pocs recursos a la pròpia. Davant d’aquest panorama productores i cineastes opten per vendre directament de sortida els seus documentals a plataformes com Netflix i la HBO sense donar temps a ser estrenats prèviament en el circuit de festivals”. Però no tot són males notícies, segons el mateix Rodríguez, que ha aconseguit consolidar una aposta aparentment suïcida com la del documental futbolístic. “Que Netflix o la HBO apostin tan fortament pel documental -comenta- també és positiu perquè acosta el públic al gènere. De fet, el documental guanyador de l’edició de l’Offside 2017, Les Bleus: Una historia de Francia, 1996-2016, es va estrenar a Netflix una setmana abans que comencés el festival i quan la vam projectar nosaltres la sala estava plena”.

Futbol, música, moda, ciclisme, medi ambient, surf, art contemporani, dansa, gastronomia, muntanyisme... La variada i complementària oferta d’apostes temàtiques documentals ha reforçat la salut del format. Però sobretot ha aconseguit trobar un públic que estava buscant i demanant aquest material. “Un públic -sentencia el director executiu del Moritz Feed Dog- molt inquiet, que busca també experiència social i pren consciència que el documental pot ser transformador”.