'Musa', un Balagueró d'inspiració literària

“Abandoneu tota esperança, els que aquí entreu”, resen els versos amb els quals Dante Alighieri es presentà a les portes de l'infern en el Cant III de Divina Comèdia i que Jaume Balagueró utilitza en el pròleg (una mica gratuït) de Musa, la seva última pel·lícula. Són unes línies tan sublims com terribles a les quals, en aquesta ocasió, caldria fer cas gairebé amb els ulls tancats. I no només perquè provenen del mestre de Florència, sinó perquè Musa, que adapta la novel·la La dama número trece de José Carlos Somoza, és una història de veritable terror, sobretot perquè confon grandiloqüència amb lírica i desordre amb sofisticació.

Balagueró ens vol parlar d’una societat secreta literària que venera les muses, aquí bruixes malèfiques que converteixen els grans poemes de les belles arts en una força destructora, en potents sortilegis de mort, i la premissa, tot i aquesta idea reiterativa de la feminitat com a vehicle del mal, té ganxo. El problema és que hi ha tants girs i voltes i explicacions en el desenvolupament de la trama que arriba un moment que no s’entén què és el que Balagueró i els seus característics plànols torçats expliquen. Gens de coherència, gens de continuïtat narrativa i gens de cos estètic o potència cinematogràfica en un film, i sap greu insistir en aquest tòpic, abandonat a la seva sort per les muses.