Una Mostra de Venècia sense estrelles rescata la memòria del cinema italià

VenèciaEn els darrers anys, la Mostra de Venècia ha esdevingut el festival europeu predilecte de Hollywood. Amb el seu bon ull per encertar els cavalls guanyadors de la “cursa per l’Òscar”, Alberto Barbera, l’actual director artístic del certamen, ha fet del festival més antic del món un lluent aparador per a la indústria del cinema nord-americà, que a canvi ha convertit la Mostra en una exuberant font de glamur. Però ¿què passaria si les grans estrelles no poguessin acudir a la cita amb la catifa vermella situada al Lido de Venècia? Enguany, quan el festival celebra la 80a edició, aquesta fatídica hipòtesi s’ha fet realitat per la vaga del sindicat d’intèrprets de Hollywood. Així, estrelles com Emma Stone, Bradley Cooper o Michael Fassbender, protagonistes de títols de la Secció Oficial, es quedaran a casa, i només produccions independents com Ferrari, de Michael Mann, o Priscilla, de Sofia Coppola, podran comptar amb el suport mediàtic dels seus protagonistes.

D’entre les baixes provocades per la vaga del sindicat hollywoodià, la més destacada és la de Challengers, el drama esportiu dirigit per Luca Guadagnino i protagonitzat per Zendaya que va ser retirat de la programació pels seus productors quan ja havia estat anunciat com el film d’inauguració. Davant d’aquest entrebanc, la Mostra ha tirat aquest dimecres de talent local per animar la primera jornada, que ha tingut com a plats forts la presentació de Comandante, d’Edoardo de Angelis, i l’entrega del Lleó d’Or alla carriera a Liliana Cavani, directora de títols mítics de la dècada del 1970, com Els caníbals o El porter de nit.

Als 90 anys, Cavani no només ha anat al festival per recollir el guardó honorífic, sinó que també ha aprofitat per presentar, fora de competició, el film L’ordine del tempo, que porta a la ficció l’assaig homònim en què el físic Carlo Rovelli estudia els misteris del temps. “És important llegir llibres científics –ha reclamat Cavani en la trobada amb la premsa–. Fins i tot quan no els entens del tot, ajuden a comprendre el món”. Sobre la nova pel·lícula, que estudia les reaccions d’un grup d’amics que esperen la possible caiguda d’un meteorit que podria destruir la Terra, Cavani ha reivindicat la necessitat de meditar sobre la naturalesa del temps: “Vivim atemorits pel que ens pot oferir el futur, però no coneixem prou bé el nostre passat”, ha afirmat l’autora de films sobre Francesc d'Assís (Francesco) i Friedrich Nietzsche (Més enllà del bé i del mal).

Liliana Cavani, la transgressió i l'heroisme

Malgrat les bones intencions de Cavani, L’ordine del tempo no aconsegueix atorgar densitat teòrica o emocional a les prolongades discussions que mantenen un grup de burgesos de mitjana edat que, davant la possible imminència de l’apocalipsi, intenten passar comptes amb els seus traumes sentimentals. La pel·lícula pretén sacsejar l’espectador amb referències a l’amor lèsbic i la inhumanitat del capitalisme, però la veritable transgressió brilla per la seva absència. I, de fet, aquest llast s'ha fet encara més evident quan Cavani, convidada a escollir el seu film més rellevant, ha destacat El porter de nit, que l’any 1974 va impactar pel seu retrat d’una passió sadomasoquista ambientada en part en un camp de concentració nazi.

“L’èxit d’aquella pel·lícula va suposar una gran sorpresa per a mi”, ha explicat Cavani, que ha revelat que la seva obra més polèmica "va prendre forma a partir de coses" que va descobrir "fent altres projectes històrics", com el documental La donna nella Resistenza, sobre partisanes que van sobreviure a la invasió alemanya d’Itàlia. "Em va impressionar que una supervivent d’Auschwitz no volgués parlar amb mi a causa de la vergonya que arrossegava, mentre que una supervivent de Dachau em va explicar que, cada any, passava una part de les seves vacances visitant el camp de concentració. No sabia per què ho feia, però sentia que ho havia de fer".

La memòria invocada per Cavani té un reflex en Comandante, el film d’inauguració, en què Edoardo de Angelis explora la història verídica de Salvatore Todaro, el comandant d’un submarí italià que, durant la Segona Guerra Mundial, va protagonitzar un sorprenent episodi de compassió amb l’enemic. Concebuda com un manifest antibel·licista, la pel·lícula acaba caient en la trampa de convertir la guerra en un escenari privilegiat per a l’heroisme.