Cinema
Cinema07/10/2023

Mor Terence Davies, el gran cineasta de la poesia i el dolor

El director britànic, de 77 anys, havia dirigit obres mestres com 'The deep blue sea' o 'El llarg dia s'acaba'

SitgesLes emocions reprimides, els amors turmentats i els lligams familiars eren el territori natural del cinema de Terence Davies, potser el cineasta britànic més important de les últimes dècades, que ha mort aquest dissabte als 77 anys, segons el seu compte d'Instagram. "Ha mort pacíficament a casa seva després d'una curta malaltia", informa la publicació. Pel·lícules com Veus distants, El llarg dia s'acaba o The deep blue sea van convertir Davies en un director essencial del cinema d'autor modern. Era considerat un poeta de les imatges que transformava el dolor de l'existència en pel·lícules de delicada bellesa. La mort de Davies coincideix amb un cicle que li dedica aquests dies la Filmoteca de Catalunya i que recupera tota la seva filmografia. Davies va estrenar la seva última pel·lícula l'any passat (Benediction) i estava preparant un nou llargmetratge que havia de rodar l'any que ve a Jamaica.

Cargando
No hay anuncios

El cineasta va néixer el 1945 a Liverpool, ciutat que es va convertir en un element central del seu cinema i a la qual va dedicar el preciós documental Of time and the city, del 2008. La seva infantesa en una família catòlica i de classe treballadora va donar forma precisament als seus tres primers curts (Children, Madonna and child i Death and transfiguration), que el 1983 va recollir en un sol llarg conegut com La trilogia de Terence Davies. El pòsit autobiogràfic continua molt present a Veus distants (1988) i El llarg dia s'acaba (1992), que retraten l’Anglaterra dels anys 50 a través de la mirada d’un noi homosexual (com Davies) turmentat per la culpa catòlica. Davies s'acosta al melodrama a través d'una narració fragmentada i absorbent, sense trama convencional però plena d'idees i emocions crues, i es revela ja com un dels grans cineastes de la història a l'hora de filmar les cançons populars, creant seqüències musicals d'una sensibilitat commovedora. "Vaig créixer en una família en què tothom cantava, fos al pub o a casa –explicava a l'ARA el 2016–. És una part de la cultura del país que avui s’ha perdut".

Assaig visual sobre el cinema de Terence Davies
Cargando
No hay anuncios

Amb The neon bible, Davies inaugura la tradició literària del seu cinema adaptant la novel·la homònima de John Kennedy Toole –escrita abans de La conxorxa dels ximples–. Tot i partir d'un material aliè, Davies aconsegueix fer seva la història i rodar una pel·lícula tan personal com les anteriors. Encara millor és La casa de l'alegria, la seva elegantíssima adaptació d'Edith Wharton que protagonitza una magnífica Gillian Anderson. Però és amb The deep blue sea (2011), que adapta l'obra teatral de Terence Rattigan, on firma una de les seves millors pel·lícules, un melodrama de postguerra sobre la naturalesa contradictòria i traïdorenca de l'amor amb una Rachel Weisz esplèndida i el primer gran paper de Tom Hiddleston.

Durant l'última dècada, el cinema de Davies es torna més contemplatiu, però sense perdre un bri d'elegància i misteri. A Sunset song (2015), adapta el gran clàssic de la literatura escocesa de Lewis Grassic Gibbon, una història que ja l'havia fascinat al llegir-la amb 18 anys, plena de ressonàncies amb el seu univers familiar. Profundament melancòlica, retrata una joventut crepuscular en un món rural ple de cançons, amor i dolor. Curiosament, les dues últimes pel·lícules del director són biopics molt personals de poetes: A quiet passion (2016), sobre Emily Dickinson, i Benediction (2021), sobre Siegfried Sassoon, el gran poeta britànic de la Primera Guerra Mundial, homosexual i objector de consciència. "Empatitzo molt amb ell perquè jo mateix he buscat una mena de perdó tota la vida –explicava Davies a l'ARA l'any passat–. I no el trobes ni en l’art, ni en la música, ni en altres persones, ni en la religió. Encara el busco, i si el trobés, no sé gaire bé què faria".