Mor l'actor Alain Delon als 88 anys

BarcelonaL'actor francès Alain Delon ha mort aquest diumenge als 88 anys. Així ho han comunicat els seus fills i ho han recollit mitjans francesos. "Alain Fabien, Anouchka, Anthony, així com (el seu gos) Loubo, estan immensament tristos per la mort del seu pare. Ha mort serenament a casa seva a Douchy, envoltat dels seus tres fills i la família. La família us demana que respecteu la seva intimitat, en aquest moment de dol tan dolorós", diu el comunicat.

"Més que una estrella, un monument francès", ha escrit el president francès, Emmanuel Macron, a X. Intèrpret cabdal del cinema europeu, la seva filmografia inclou papers protagonistes en pel·lícules com A ple sol, El samurai i Rocco i els seus germans. Va ser la cara impertorbable del polar (el cinema policíac francès) i l'actor fonamental en la trajectòria de grans cineastes com Luchino Visconti, Jean-Pierre Melville i René Clément. Delon també va ser una icona d'una masculinitat que transmetia alhora passió i fredor i que es va mantenir pràcticament immutable al llarg dels anys. Hi ha una fotografia de Patrice Habans en què l'actor francès apareix xerrant amb la cantant britànica Marianne Faithfull i en què també surt Mick Jagger, el cantant dels Rolling Stones. La imatge de Delon, seductor amb vestit i corbata de tall clàssic, contrasta amb l'estètica pop de Jagger, més connectada amb la rebel·lia juvenil de l'època: eren dos mons divergents convivint en un mateix plec de la història.

Estrella d'abast mundial, va tenir relacions sentimentals amb les actrius Romy Schneider, Mireille Darc i Nathalie Barthélémy i la model Rosalie van Breemen, entre d'altres. Amb Barthélémy va tenir un fill, Anthony, i amb Van Breemen dos, Alain Fabien i Anouchka. També va tenir un fill amb la model i cantant Nico Päffgen, que Delon no va reconèixer tot i que el van criar els pares de l'actor.

Políticament, Delon va ser conservador de mena. Es va alinear amb la dreta gaullista i va donar suport a Valéry Giscard d'Estaing a les eleccions presidencials franceses de 1974 i 1981. També es va posicionar a favor de Nicolas Sarkozy, i no va amagar simpaties per alguns candidats del Front Nacional. Tampoc no es va estar de fer declaracions homòfobes.

Els gloriosos anys seixanta

Nascut a Sceaux, al sud de París, el 8 de novembre de 1935, l'inici de la carrera artística d'Alain Delon gairebé va coincidir amb l'esclat de la Nouvelle Vague a finals dels cinquanta. Tanmateix, va tenir poca relació amb aquella revolució cinematogràfica, a diferència de Jean-Paul Belmondo, l'altre actor icònic de la França dels anys seixanta. D'alguna manera, Delon i Belmondo representaven dues imatges complementàries. Un podia ser fred i sofisticat, tot i que també amarat d'una nostàlgia tràgica, mentre que Belmondo era la revolta popular, la tendresa i l'alegria de l'espavilat. Grans amics, van coincidir en films com Borsalino (1970), de Jacques Deray, i una dècada abans a Una rossa perillosa (1959), de Marc Allégret, una de les primeres pel·lícules de tots dos. Just abans va compartir protagonisme amb Romy Schneider a Christine (1958), de Pierre Gaspard-Huit.

El gran salt endavant per a la carrera de Delon va arribar el 1960 amb dos títols que mostren dos vessants del seu compromís cinematogràfic: A ple sol, de René Clément, i Rocco i els seus germans, de Luchino Visconti. En el primer interpretava Tom Ripley, el personatge de les novel·les de Patricia Highsmith; en el segon es va posar a les ordres del director italià, amb qui més endavant va repetir a Il gattopardo (1963), l'adaptació de la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Des del principi, Delon va estar en el centre del millor cinema europeu dels anys seixanta, amb papers en pel·lícules com L'eclipsi (1962), de Michelangelo Antonioni. També va fer un primer intent a Hollywood, però el punt d'inflexió definitiu va arribar el 1966. Aquell any va encapçalar el repartiment d'Es crema París?, de René Clément, adaptació del bestseller de Larry Collins i Dominique Lapierre sobre l'alliberament de París el 1944. El film va ser tot un èxit a França. I tot seguit va fixar per a la història el retrat d'un assassí a sou a El samurai (1967), una de les obres mestres de Jean-Pierre Melville. La interpretació de Delon, silenciosa i profunda, va crear un model imitat mil vegades pel cinema d'arreu del món.

Amb Melville va oferir algunes de les seves millors interpretacions en films com El cercle vermell (1970) i Un poli (1972). Delon també reivindicava la feina amb Jacques Deray, un director amb el qual va treballar durant molts anys en pel·lícules com la magnífica La piscina (1969), coprotagonitzada per Romy Schneider, Història d'un policia (1975), El dret a matar (1980) i Un crim (1990). Igualment interessant va ser la col·laboració de Delon amb el cineasta nord-americà Joseph Losey a L'assassinat de Trotsky (1972) i, sobretot, Mr. Klein (1975).

Menys prolífic a partir dels anys vuitanta, va completar la seva filmografia amb títols remarcables com Un amor de Swann (1984), la incursió en l'obra de Marcel Proust que va fer el director Volker Schlöndorff; Nouvelle vague (1990), la seva única pel·lícula amb Jean-Luc Godard, i 1 chance sur 2 (1998), la comèdia de Patrice Leconte que va aplegar novament Delon i Belmondo. I gairebé com un homenatge a la presència imperial de Delon en el cinema francès, va ser l'escollit per interpretar Juli Cèsar en la pel·lícula Astèrix als Jocs Olímpics (2008).

Els últims anys

El 2019, el mateix any que el Festival de Canes li va concedir una Palma d'Or honorífica, Delon va patir un ictus que va condicionar els seus últims anys de vida. En aquest període, a més, va haver-hi diferents polèmiques entre els fills de l'actor, que van culminar l'abril de 2024, quan un tribunal francès va determinar que Alain Delon havia de tenir "una tutela reforçada".

5 papers llegendaris d'Alain Delon

1. Tom Ripley, el personatge creat per la novel·lista Patricia Highsmith, en A ple sol (René Clément, 1960). Tots els Ripleys posteriors li deuen alguna cosa a la creació d'Alain Delon.
2. Rocco Parondi, en Rocco i els seus germans (Luchino Visconti, 1960). Igualment icònica és la seva interpretació de Tancredi Falconeri en un altre film de Visconti, Il gattopardo, al costat de Burt Lancaster i Claudia Cardinale.
3. Jef Costello en El samurai (Jean-Pierre Melville, 1967). Un assassí a sou de poques paraules lligat a un codi de conducta enfrontat a la deslleialtat. És el Delon que sublima el silenci i el gest precís i rutinari.
4. Jean-Paul en La piscina (Jacques Deray, 1969). Drama a la Costa Blava amb un esplendorós duel interpretatiu entre Delon i Romy Schneider.
5. Robert Klein en Mr. Klein (Jospeh Losey, 1972). Un dels grans papers de Delon a la dècada dels anys setanta va ser en aquest film sobre identitats dobles i doble moral en la França ocupada de 1942.