Mor Concha Velasco, l’actriu que tothom estimava

BarcelonaConcha Velasco, la Velasco, ha mort aquest dissabte amb 84 anys a l'Hospital Puerta de Hierro de Majadahonda, a Madrid, segons han informat els seus fills Manuel i Paco Martínez. El fèretre de l'actriu ha estat traslladat al madrileny Teatre de La Latina, que ha cancel·lat les funcions per acollir les restes de Velasco i així permetre que els seus admiradors s'hi acomiadin. El cinema i el teatre espanyols perden una de les seves actrius més populars, que va saber connectar ininterrompudament amb el públic al llarg de les set dècades d’una carrera incombustible i polifacètica, i que va evolucionar de símbol del cinema comercial del règim a actriu respectada, sobretot al teatre. Perquè Velasco va ser la chica yeyé del franquisme, sí, però també l’Hècuba d’Eurídice en un aclamat monòleg estrenat a Mérida.

Tanmateix, ella assegurava que “el paper més difícil” que li havia tocat interpretar era la seva pròpia vida. En els últims anys va compartir amb el públic les seves penes sentimentals –i econòmiques–, però això no va devaluar la seva figura sinó que la va fer encara més propera i estimada com a dona amb caràcter i personalitat. És lògic i natural: diverses generacions van créixer amb les seves pel·lícules, cantant les seves cançons, aplaudint-la al teatre o veient-la a la televisió. Per a ells, la Velasco va ser gairebé de la família. I l'actriu ha mort en família, com ella volia: "No m'agradaria morir-me a l'escenari, sinó al llit envoltada dels meus fills –explicava a l'ARA el 2011–. Jo soc protagonista i els protagonistes mai no es moren de cop. Només els indis es moren d'una bala de John Wayne".

Nascuda a Valladolid el 1939, Velasco era filla d’una mestra republicana i un militar franquista, un joc de contrastos que anticipa els equilibris ideològics d’una actriu que es definia com a "socialista, catòlica i espanyola". Després d’uns anys al Marroc, on estava destinat el seu pare, el 1950 la família es trasllada a Madrid i Velasco comença a formar-se com a ballarina i cantant a la Secció Femenina de la Falange Española –on cantava el Cara al sol i actuava en espectacles afins al règim–, però també estudia al Conservatorio Nacional de dansa. Encara adolescent, crida l’atenció de la ballarina Celia Gámez, que elogia les seves cames i la fitxa per al seu espectacle de revista musical. I el 1958 arriba el seu primer paper important al cinema, Las chicas de la Cruz Roja, on coincideix amb Tony Leblanc, amb qui va compartir pantalla en sis pel·lícules i també una gran amistat.

Els 60 van ser la dècada de la seva consagració com a icona popular: explota la seva naturalitat i vis còmica en comèdies lleugeres però també exhibeix els seus dots de cantant i ballarina en musicals com La verbena de la paloma, de la seva parella de l’època, el director José Luis Sáenz de Heredia. Ell també va donar-li un paper que la marcaria a Historias de la televisión (1965), però no tant per la seva actuació com per interpretar el tema La chica yeyé, la popular cançó escrita per Augusto Algueró a la qual quedaria associada l’actriu per sempre, tot i que, sent justos, Velasco no va encarnar mai la modernitat als 60. De fet, el gruix de la seva producció de la dècada sol enquadrar-se en el despectivament anomenat cinema de consum que realitzaven autors afins al règim com el mateix Sáenz de Heredia, cineasta de capçalera del franquisme i director de Raza i Franco, ese hombre. En aquesta categoria entrarien les pel·lícules de Velasco amb Manolo Escobar, de qui va ser la parella per excel·lència al cinema: entre 1967 i 1971 van rodar sis títols junts.

Adeu a la 'chica yeyé'

El 1971, l’esbroncada que rep al Festival de Sant Sebastià el drama Los gallos de la madrugada, la seva desena i última pel·lícula amb Sáenz de Heredia, l’empeny a reconduir la seva carrera i accepta un paper secundari en una obra de Buero Vallejo, La llegada de los dioses, on coneix i s’enamora de l’actor protagonista, Juan Diego. Al seu costat, la chica yeyé del franquisme es transforma en militant d’esquerres i s’implica en les reivindicacions sindicals del sector, fins al punt de sumar-se a la vaga convocada i acomiadar-se de la funció, que estava tenint molt d’èxit. "Em sentia protagonista d’un moment polític important –explicava l’actriu el 2016–. Aquí és on va canviar la meva carrera, però és perquè la meva vida va canviar".

La seva transformació artística també arriba al cinema quan el 1974 estrena Tormento, de Pedro Olea, un drama basat en la novel·la homònima de Benito Pérez Galdós que conté una de les millors actuacions de Velasco, que es va engreixar 15 quilos per al paper. L'escena final, amb l'actriu etzibant un verinós "puta, puta, puta" a Ana Belén, és una de les imatges icòniques del cinema tardofranquista. Els premis que rep Velasco (Medalla del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics) i, sobretot, l'èxit de la pel·lícula al mateix Festival de Sant Sebastià on l'havien xiulat tres anys enrere per Los gallos de la madrugada, segellen la rehabilitació crítica de Velasco, que l'any següent va repetir amb Pedro Olea com a protagonista de Pim, pam, pum... Fuego!, amb un guió de Rafael Azcona que pica l'ullet a la biografia real de l'actriu i al seu pas per la companyia de Celia Gámez.

El 1975, Velasco completa la seva particular transició amb un clàssic de les actrius de l'època: el seu primer nu, que va catapultar a l'èxit el film de Pedro Lazaga Yo soy fulana de tal. I l'any següent, en el rodatge de Mi mujer es muy decente dentro de lo que cabe, balla un tango amb qui seria el seu futur marit, Paco Marsó, un actor sense èxit reconvertit després en empresari teatral. Velasco explicava a les seves memòries que, la mateixa nit que es van casar, Marsó no va tornar a casa i, quan l'actriu, desesperada, va trucar a la seva sogra, aquesta li va dir: "Ui, filla, ja t'hi acostumaràs". Amb Marsó l'actriu va tenir dos fills i una relació tempestuosa, plena d'infidelitats, mentides i gelosia que, en els pitjors moments, la va empènyer a les portes del suïcidi.

En l'àmbit professional, almenys al principi, la relació amb Marsó va consolidar Velasco com una de les grans estrelles del teatre espanyol. De fet, durant els anys 80 va limitar les seves aparicions al cinema per fer lloc a grans produccions teatrals com Yo me bajo en la próxima... Y usted?, d'Adolfo Marsillach; Carmen, Carmen, d'Antonio Gala, i Mamá, quiero ser artista, que estava basada en la seva pròpia vida. "Ángel Fernández Montesinos [el director] i Juan José de Arteche [el llibretista] em posaven un whisky, un magnetòfon i jo els explicava Mamá, quiero ser artista sencera", explicava l'actriu. Tot i que escasses, les seves pel·lícules de l'època van ser importants, sobretot La colmena (1982), de Mario Camus, que va guanyar l'Ós d'Or a la Berlinale, i la sèrie i pel·lícula Teresa de Jesús (1983), de Josefina Molina, que Velasco considerava el seu millor paper.

A partir dels 90, la televisió cobra protagonisme en la carrera de Velasco, primer com a presentadora de programes de varietats com Viva el espectáculo (1990), però també en magazins, concursos i, més endavant, en sèries de gran format com Herederos (2008) o Gran Hotel (2011). Les pel·lícules més importants de la seva etapa de maduresa van ser Más allá del jardín, de Pedro Olea, per la qual la van nominar al Goya, i París-Tombuctú (1999), el comiat del cinema de Luis García Berlanga, a qui Velasco va perseguir molts anys per treballar-hi. Al final ho va aconseguir gràcies a un consell de la dona del director: tenyir-se el pubis de fúcsia. "Em vaig despullar al càsting i ell em va donar el paper. Així que no he sigut noia Almodóvar, però sí noia Berlanga”, presumia el 2021.

El moment professional més fosc d'aquesta etapa va ser el fracàs econòmic del gran muntatge teatral Hello Dolly (2001), una producció de Marsó que va arruïnar l'actriu i va accelerar el final del seu matrimoni. Velasco va trobar refugi en el teatre, on va oferir una de les seves grans interpretacions a La vida por delante, dirigida per Josep Maria Pou i estrenada al Teatre Goya, i va convertir les seves memòries en el monòleg musical autobiogràfic Concha. ¡Yo lo que quiero es bailar!, també dirigida per Pou, on reflexionava amb el públic sobre la seva vida i carrera. Els últims anys va continuar actuant en sèries (Las chicas del cable) o en obres escrites pel seu fill Manuel. Incombustible, Velasco no va deixar de treballar fins que la salut ho va impedir. Era una supervivent de l'art i la vida, tot i que a ella no li agradava sentir-ho: "Jo no he volgut mai sobreviure –afirmava–, a mi el que m'agrada és viure".