Mor Anouk Aimée, l'actriu del clàssic 'Un home i una dona'

BarcelonaL'actriu francesa Anouk Aimée, que va ser nominada a l'Oscar el 1966 pel seu paper al film Un home i una dona (1966), ha mort als 92 anys a París, segons informa la seva filla, la també actriu Manuela Papataki. Aimée va aparèixer en clàssics com La dolce vita (1960) de Fellini, que la va consagrar arreu del món, però també a Lola (1961) de Jacques Demy, Justine (1969) de George Cukor i Vuit i mig, un altre cop amb Fellini. Icona absoluta del cinema francès del segle XX, la seva bellesa melancòlica i felina la va convertir també en un referent d'estil.

Nascuda a París el 1932, Françoise Dreyfus (el seu nom real) era filla d'actors, però va créixer lluny dels focus i sense interès pel cinema, fins que es va creuar amb el director Henri Calef, que als 13 anys va oferir-li un paper a La maison sous la mer (1946), on feia un personatge anomenat Anouk. En el seu següent treball, la inacabada La fleur de l’âge de Marcel Carné, li deien Aimée. Ja tenia un nom artístic. El guionista de La fleur de l'âge, Jacques Prévert, la va fitxar per a Els amants de Verona (André Cayatte, 1949), que la va convertir en una incipient estrella del cinema francès, cobejada per directors com Jacques Becker (Els amants de Montparnasse, del 1958) o George Franju (El cap contra la paret, 1959).

Però la pel·lícula que ho va canviar tot i va llançar la seva carrera internacional va ser La dolce vita, on interpretava la Maddalena, una dona rica i sensual que fascina el personatge de Marcello Mastroianni i tots els espectadors del film. L'altre paper emblemàtic d'Aimée a principis de la dècada va ser el de la ballarina de cabaret per l'amor de la qual lluiten diversos homes a Lola (1961), de Jacques Demy; uns anys després, l'actriu reprendria el personatge de Lola a Model shop, també de Demy. L'èxit de La dolce vita va obrir-li les portes del cinema italià, on treballaria novament amb Fellini (Vuit i mig, interpretant la neuròtica dona del protagonista) però també amb Visconti (El judici universal), Corbucci (Il giorno più corto, del 1962) i, més endavant, Bertolucci (La tragèdia d'un home ridícul, del 1981) i Bellocchio (Salt al buit, del 1979). Fins i tot va provar sort a Hollywood, on va treballar a les ordres del veterà George Cukor al drama històric Justine.

Tanmateix, l'actriu passa a la història sobretot gràcies a Un home i una dona, el drama romàntic de Claude Lelouch que segueix les trobades i desavinences entre el personatge d'Aimée i el de Jean-Louis Trintignant, una obra d'una bellesa gairebé inexplicable, un dels films més romàntics de la dècada. Premiat amb la Palma d'Or a Canes, el film va valdre a l'actriu una nominació als Oscars i als Globus d'Or. La màgia d'Un home i una dona semblava irrepetible, però Lelouch, Aimée i Trintignant ho van tornar a intentar: primer el 1985 amb Un home i una dona, vint anys després, i després el 2019, en clau ja molt nostàlgica, amb Els anys més bells de la nostra vida.