Un monstre em ve a veure
La monstruositat terapèutica
Siobhan Dowd volia dedicar un llibre al teix, l'imponent i longeu arbre l'escorça del qual posseeix propietats anticanceroses, que havien ajudat a tractar el càncer de mama de l'escriptora. Dowd va morir l'any 2007 i va deixar el projecte inacabat, però Patrick Ness en va agafar el relleu, i d'allà va sorgir Un monstre em ve a veure, una novel·la juvenil en què el teix es converteix en una criatura gegantina que cada nit visita el Connor i li explica contes que ajudaran el noi a assimilar la barreja d'emocions que li causa la convivència amb la malaltia terminal de la seva mare. La història de Dowd-Ness va cridar l'atenció de Juan Antonio Bayona, que la va triar com a base del seu tercer llargmetratge.
Un monstre em ve a veure s'alinea clarament amb aquelles pel·lícules fantàstiques que fan de l'element monstruós un símbol que materialitza les angoixes dels personatges. No som gaire lluny de Babadook, on l'horror no era només fruit de les pors infantils, sinó que canalitzava la desesperació d'una mare superada per les circumstàncies. Tant en el film de Jennifer Kent com en el de Bayona, la monstruositat és una eina terapèutica que enfronta els personatges amb la veritat d'uns sentiments contradictoris que no s'atreveixen a expressar en veu alta.
Tot al seu lloc
El guió d'Un monstre em ve a veure el firma el mateix Patrick Ness, cosa que assegura la sintonia entre llibre i pel·lícula. Una prova d'aquesta fidelitat és que, com passa a la novel·la, la presència del monstre (un ésser digital a qui dóna veu i moviment Liam Neeson) és explícita des de bon principi, cosa que vulnera aquella llei no escrita del cinema fantàstic que afirma que l'element sobrenatural s'ha de manifestar a poc a poc. Bayona prefereix traslladar aquesta norma al drama: el càncer de la mare del Connor es va imposant progressivament a les imatges, fins a arribar a la decadència corporal i a l'agonia.
Hi ha un detall, però, que Ness ha perdut en el transvasament: al llibre, després de cada trobada amb l'arbre monstre, el Connor troba la seva habitació plena de fullaraca, una evidència orgànica que nega aparentment la possibilitat que la criatura pertanyi només al món oníric. La renúncia a aquesta ambigüitat concorda amb la cal·ligrafia cinematogràfica de Bayona, d'una transparència sovint impecable, però que imposa a l'espectador un rol passiu. Potser per això, Un monstre em ve a veure tendeix a autoexplicar-se constantment, i es col·loca als antípodes de Cap esborrador, de David Lynch, o La possessió, d'Andrzej Zulawski. Allà la pertorbació encarnada pels éssers estranys infectava el relat i simbolitzava la deformitat d'uns significats que s'escapaven de la nostra comprensió.
