Enviat especial a Sant SebastiàJuliette Binoche (Paris, 1964) rep aquest diumenge el premi Donostia del Festival de Sant Sebastià. L'actriu europea més important de la seva generació continua en plena forma als 58 anys i presenta al festival la seva última col·laboració amb Claire Denis (Fuego, amb Vincent Lindon) i la nova pel·lícula de Christophe Honoré Le lycéen. "No soc una estrella, només una actriu que pot triar les històries que explica", diu sobre la seva fama. Li agrada més parlar de la gent amb qui treballa que d'ella mateixa. Per exemple, d'Isabel Coixet: "L'admiro profundament. És intel·ligent, ràpida i culta. Em recorda la meva mare".
Quan mira enrere i veu la seva carrera, què pensa?
— No ho faig gaire, això de mirar enrere. Visc molt el present. I potser és per això que no miro mai les meves pel·lícules antigues i m'agrada tant actuar. L'actuació depèn molt de la teva capacitat per ser present. En cert sentit, la meva carrera sembla un conte de fades. De debò ha passat tot això? De vegades me'n recordo i dic: “Òndia, que he rodat amb Kiarostami! I amb Kore-eda!”
¿Realment hi ha menys llibertat en el cinema ara que fa trenta anys, com diuen alguns? ¿Com ha vist canviar el cinema els últims temps?
— Hi ha una gran diferència entre abans i després del Me Too i, definitivament, és un canvi cap a millor. En els rodatges no percebo cap censura, ningú pensa què es pot dir i què no. Però prefereixo no parlar més del tema, és una qüestió complicada i necessita un temps que ara no tenim.
A Fuego interpreta el vèrtex d'un triangle amorós en què tots els integrants són persones madures. S'ha acabat la dictadura de la joventut al cinema?
— Quan t'enamores no importa l'edat que tens. La passió és la passió. Tant si tens cinc anys com vuitanta, és el mateix. Pot haver canviat el teu cos, però el que sents a dins és el mateix. És foc. I el foc és foc. No hi ha focs grans o petits.
Fuego és la seva tercera pel·lícula amb Claire Denis. Com és la seva relació?
— Hem tingut una relació molt diferent en cada film. A Fuego ha sigut més dura que en els altres, m'he sentit més sola i abandonada en alguns moments i crec que té a veure amb la relació de la Claire amb l'autora del llibre que adaptem, que és amiga seva. Jo interpreto bàsicament aquesta autora i hi havia un moment en què la Claire tenia conflictes amb el meu personatge. I no va ser fàcil per a mi. En canvi, a Un bonic sol interior va ser tot molt senzill, hi va haver molta lleugeresa i molt d'amor en el rodatge. I High life era una cosa tan boja i irreal que em va encantar. Però Fuego ha sigut molt dur. Hem intentat amagar-ho dels periodistes, però es fa difícil.
Va treballar a Jo et saludo, Maria amb Jean-Luc Godard, que ha mort aquesta setmana. A la roda de premsa ha explicat que tampoc va ser una experiència fàcil.
— Però en vaig aprendre molt. Godard s'esforçava molt per fugir de les convencions i això va fer que no fos un rodatge agradable. Godard sempre feia sentir incòmodes els actors. Ens vam passar mesos en un hotel esperant que li arribés la inspiració i que trobés la seva manera de fer la pel·lícula. Era una batalla entre Godard i les convencions, amb tu al mig. Però va ser interessant per a una actriu jove com jo, que al teatre sempre m'havia sentit acompanyada en el meu viatge emocional. Amb el Jean-Luc no hi ha figures paternals, ningú té cura de tu: estàs sol i has de fer-te responsable del que fas. Va ser un gran aprenentatge i ell va ser molt respectuós, ens va pagar molt bé a tots. I allò va ser molt important: jo aleshores treballava de caixera en uns grans magatzems i maldava per sobreviure com a actriu.
¿Passar de ser caixera a actuar en una pel·lícula de Godard i presentar-la a Canes va fer que sentís que ja era actriu? Quan ho va sentir, si no?
— No funciona ben bé així. Mai sents que has triomfat o que ja tens una carrera, perquè en el moment que ho penses s'ha acabat. Mai s'aconsegueix res en aquest ofici, sempre saltes d'una feina a una altra i no controles la carrera. Pots voler anar en una direcció i al final vas per la contrària, però quan passa el temps t'adones que va ser millor així. Quan vaig venir al Festival de Canes el 1985 tenia 21 anys i em va sorprendre molt la rebuda, però no m'ho vaig prendre com un èxit sinó com una cosa a celebrar, un començament joiós. No es pot planejar una carrera, mai surt el que havies planejat. Això és la cosa bonica d'aquesta feina. I el que fa por, que mai saps què vindrà després. De vegades tens un agent sensible que es preocupa per tu i amb qui pots compartir neguits, però en general et sents molt sola.
Després d'una carrera tan llarga, què li queda per fer com a actriu? Quin risc li queda per assumir?
— Bé, ara estic fent una sèrie de televisió de deu episodis, no ho havia fet mai i és una feinada. Fa quatre mesos i mig que filmo i part dels actors i l'equip estan exhaustos. Tanmateix, el teu treball ha de ser consistent, has d'aconseguir que la gent estigui motivada. A les sèries hi ha una dependència dels guionistes molt més gran que en el cinema. El director ni tan sols té el tall final! És una nova dimensió creativa i encara m'hi estic acostumant.