Carla Simón: "Tenim moltes ganes de lluitar per l'Oscar"

BarcelonaAquesta setmana s'ha sabut que Alcarràs és una de les tres pel·lícules preseleccionades per l'Acadèmia del Cine Espanyol per representar Espanya als Oscars (la finalista definitiva se sabrà el 13 de setembre). Abans, el dissabte 3 de setembre, Simón torna a un festival de cinema internacional, a la Mostra de Venècia, per estrenar-hi un curtmetratge autobiogràfic, Carta a mi madre para mi hijo, dins una secció paral·lela no competitiva. Després encara serà la pregonera de la Mercè i tot seguit marxarà a presentar Alcarràs al Festival de Nova York. Parlem de tot això mentre té als braços al seu fill Manel, de dos mesos i mig. Quin any! "És per compensar l'avorriment de la pandèmia", diu somrient.

T’esperaves la preselecció als Oscars, després de guanyar l'Ós d'Or a Berlín?

— Teníem il·lusió que passés, això sí. Però sempre és important sorprendre's quan passen aquestes coses, celebrar-ho igualment i no donar res per fet, perquè el món dels premis és molt imprevisible. Estem contents.

Si surt escollida, creus que la pel·lícula té opcions d'obrir-se camí als Oscars?

— Tinc una sensació molt diferent a la que tenia amb Estiu 1993, perquè quan la van preseleccionar em semblava una bogeria, impossible, tot era molt irreal. Aquesta vegada em fa posar més nerviosa perquè el fet d'haver guanyat l'Ós d'Or, que la pel·lícula s'estigui distribuint a tots els països del món, com ha anat a taquilla allà on s'ha estrenat, el fet d'anar de la mà de Mubi als Estats Units amb l'estrena al festival de Nova York, i que està en algunes llistes de possibles nominades de les revistes de cinema internacional, tot això et fa pensar que està fent el recorregut d'altres pel·lis que hi han arribat. Estem amb moltes ganes de fer la cursa pels Oscars. Tenim ganes de lluitar-ho, defensar-ho i fer-ho bé, hi arribem o no. Però el primer pas és sortir d'aquí seleccionats, i això ja ho veurem, perquè és un any difícil. Cinco lobitos em va agradar molt i As bestas és una consolidació molt forta del Sorogoyen com a director. I n'hi ha moltes més: és un any molt potent per al cinema espanyol.

'Alcarràs' arriba a Nova York a l'octubre. Què implicarà?

— El tret de sortida a la campanya de promoció als Estats Units. Ara s'ha estrenat a Itàlia, Portugal, Alemanya, Holanda, Grècia... I malgrat ser una història molt local, a Europa sí que he vist que l'agricultura té problemes molt similars, fins i tot amb manifestacions de pagesos, i m'he adonat que la pel·lícula connecta amb el públic. Tinc ganes de veure què passarà als Estats Units; no ho saps fins que la veus amb el públic dels llocs.

Com has paït l'èxit de l'Ós d'Or?

— Mai deixa de sorprendre't el que ha passat. Quan érem allà no em vaig adonar de la magnitud de la cosa, no va ser fins que vam tornar a Barcelona, vam pujar a un taxi i el taxista ens va dir: "Vosaltres sou els de l'Ós". El que passa és que també estava embarassada, acabo de tenir un fill i aquestes coses et mantenen de peus a terra, et col·loquen les prioritats on toca i et fan relativitzar la importància de les coses. Ha estat gairebé irònic que em passessin les dues coses alhora. N'he gaudit molt, però també tenia una altra cosa molt important personal a atendre.

I enmig de tot això has rodat un curtmetratge que s'estrena dissabte a la Mostra de Venècia, Carta a mi madre para mi hijo, que és autobiogràfic. Hi apareixes tu? Què hi expliques?

— Sí. Això és nou. Té una part de documental i una de ficció. El títol és bastant explícit: és una carta fílmica a la meva mare que es va morir per al meu fill, perquè ell sàpiga que té una àvia que no coneixerà, que jo a penes vaig conèixer, i que a vegades m'haig d'inventar. És com donar-li aquesta part d'arxiu familiar que jo no tinc, perquè com que els meus pares van morir quan jo era petita hi ha informació de la meva família que em falta. Una part del curt la vam rodar al maig, quan estava de vuit mesos, i l'altra ara amb el Manel aquí. Ha estat un procés bonic que ha acompanyat l'experiència del final de l'embaràs i el naixement. La vam rodar a Barcelona, l'Ametlla de Mar, al meu poble i al de la meva parella, a la Garrotxa i la Canonja.

Quin és el nucli de la història?

— És dir-li a la meva mare que estic embarassada, que al meu fill no li faltaran ni avis, ni tiets, ni besavis, que estarà acompanyat, però explicar-li també que em sap greu que no sabrà mai gaire res d'ella perquè jo tampoc en sé. I llavors decideixo inventar-me un conte sobre la seva persona, i en la carta hi ha una ficció d'ella amb tres edats diferents, de nena, d'adulta i de qui seria si existís ara [interpretades per Ainet Jounou, Cecilia Gómez i Angela Molina] .

Quan et vas quedar embarassada, vas pensar en explicar-ho a la mare?

— Sí, el primer que vaig pensar va ser en explicar-ho als meus pares, els d'ara, que tinc des dels sis anys, són ells. Però quan tens una absència així, quan et quedes embarassada hi penses més.

Amb el temps t'has hagut d'imaginar moltes vegades com seria, què et diria?

— Així funciona la memòria. Quan no la tens o et falta, jo crec molt en la idea d'inventar-te-la i reconstruir el que tu necessitis per crear la teva identitat. La memòria familiar és un tema que m'interessa molt i que té a veure amb el següent projecte que faré, i era la manera de començar-ho a explorar.

La teva experiència com a nena adoptada, té alguna influència en el fet de voler ser mare?

— Per a mi la família és un lloc important en la meva vida i tenia ganes de crear la meva. Pel fet de ser adoptada, jo no dono per fet les estructures familiars. En el meu cas, va haver de ser creada, i mai descarto aquesta idea, tampoc. Crec en tots els tipus de maternitat. A més, m'agraden molt els nens, des d'adolescent que he treballat amb nens, de monitora.

La família és el gran tema de la teva filmografia.

— Sí, jo tinc una família molt gran i hi ha moltes branques, molta gent. Passa una cosa amb la família, que és que, com que no la tries, les relacions són molt complexes. Hi ha aquest amor molt profund, incondicional, però alhora també és on hi ha més odi, moltes vegades. M'interessen aquestes relacions que contenen la història de tota una vida, perquè la família la coneixes quan neixes i es van acumulant històries que fan que qualsevol cosa del present estigui influïda per les relacions que s'han tingut.

Ja has signat diversos curts. Et serveixen com a recerca documental o com a pinyol per a la següent història?

— Abans d'Estiu vaig fer Llacunes per explorar el personatge de la meva mare de manera diferent, i em va servir molt. Abans d'Alcarràs vaig fer un curt que es deia Correspondència, que també era una carta fílmica i sí que té alguna cosa de continuació d'aquest projecte, perquè jo considero que una carta té el teu propi estil. Una pel·lícula requereix molt de temps, diners i pensament, i un curt és la manera de poder fer coses més immediates i automàtiques, i és una connexió amb el cinema des d'un lloc més íntim i més lliure. Un curt s'acosta més a pintar un quadre que a fer una pel·lícula.

És demanar massa si et pregunto com tens la propera pel·lícula?

— La vaig començar a escriure durant la pandèmia perquè el rodatge d'Alcarràs es va endarrerir. Tinc unes versions del guió, però encara hi ha feina d'escriptura. He pogut pensar idees i escriure notes. A mi m'agrada fer les coses bé i a poc a poc, i estem pensant quan la rodarem.

Ara vindrà el repte de conciliar maternitat i cinema.

— És el gran repte que tinc ara. Vivim en un moment una mica contradictori i confús sobre com concebem les coses. En la generació de les nostres mares, la dona treballava i per tant donar el biberó, posar cangurs o portar el nen a la guarderia mostraven l'emancipació i alliberament de la dona. I ara estem en un moment en què aquest model de criança s'ha posat en dubte i estem a favor de l'escolta als nens, de la lactància, de dedicar-los temps, una criança més com la de les nostres àvies... però sense deixar de treballar, perquè això és el que et defineix. A mi em peta el cap, perquè és fer-ho tot al mateix nivell. I què ha canviat? Sí que les parelles estan molt més implicades i tenen quatre mesos de baixa, però la sensació és que el món no està preparat per a aquesta idea, perquè no hi ha facilitats per anar pel món amb els nens. És un moment de trànsit.

Almenys et serà fàcil aixecar la tercera pel·lícula, després d'Alcarràs.

— Jo, sincerament, no em puc queixar. Però quan rodàvem teníem dubtes de si realment podríem continuar fent cinema independent amb un pressupost com el d'Alcarràs, que va ser una coproducció amb Itàlia. El que et dona el premi és que sí que podrem continuar fent-lo. Ara, s'ha de treballar perquè es pugui fer cinema independent sense aquests premis. Estem acostumats a fer cinema independent d'una manera molt precària i està demostrat, amb Alcarràs o amb Un año, una noche de l'Isaki Lacuesta, que si s'hi inverteix una mica més les pel·lícules tenen més transcendència i poden arribar a competir als festivals.