Isabel Coixet: “El millor sexe sempre és el més brut i el més estrany”

Sant SebastiàDesprés de guanyar el Gaudí amb el documental El sostre groc, Isabel Coixet (Sant Adrià de Besòs, 1960) torna a la ficció amb Un amor, una història fosca de passions incontrolades que protagonitza una gran Laia Costa en el paper d'una traductora que comença una nova vida en un poble on no coneix ningú i on l'aïllament i la frustració l'acabaran empenyent a enredar-se en una relació tèrbola amb un veí del poble (Hovik Keuchkerian) que desperta en ella una atracció inexplicable. Coixet l'estrena al Festival de Sant Sebastià, on ja va presentar la seva primera pel·lícula, Massa vell per morir jove, el 1986.

Què et va fer voler adaptar la novel·la de Sara Mesa en què es basa Un amor? No sembla una adaptació fàcil.

— M'ho han dit molt. Però jo vaig llegir el llibre l'endemà que va sortir, soc molt fan de Sara Mesa, i de seguida ho vaig veure, que es podia adaptar. M'he llegit tots els seus llibres perquè m'agrada molt el seu estil, la seva aridesa i com és de poc complaent, i mai ho havia vist tan clar. De fet, m'havien ofert adaptar una altra novel·la seva i vaig dir que no, perquè no ho tenia gens clar. Però en el cas d'Un amor veia coses molt precises, com que la protagonista era Laia Costa i el protagonista Hovik Keuchkerian, i això que ell no s'assembla gens a la descripció del llibre, que és un home gris, petit, sense pèl. Però vaig veure clara la combinació.

Un amor transcorre sobretot al cap de la protagonista, la Nat, però tu evites jugar amb veus en off i expliques la història sempre a través de les seves accions.

— Sí. Jo soc molt fan de la veu en off, però aquesta història s'havia d'explicar des del cos. I hem d'entendre de manera molt intuïtiva la tensió interior que sent per totes les microagressions que pateix al poble. L'únic canvi respecte a la novel·la és explicar una mica la seva experiència com a traductora de comissions de refugiats, on tu ets només un vehicle però la precisió amb el llenguatge pot ser una obsessió perquè està en joc el futur d'una persona.

També reprodueixes amb precisió el diàleg de l'escena clau d'Un amor, aquella en què el protagonista fa la proposició sexual que desencadena la trama.

— Sí, és el moment que transforma Un amor en un objecte estrany, incòmode i aspre. Per això vaig voler fer la pel·lícula. Curiosament, l'Andreas és l'únic que truca a la porta de la Nat i que manifesta el que vol d'una manera clara. Dins de tot aquest món de segones intencions, ell és el més clar. Si hi ha una analogia entre els dos personatges és que tots dos són outsiders. Però en la Nat encara hi ha un cert desig de pertànyer, mentre que ell vol el que vol i el món l'hi bufa.

L'última vegada que vas explicar una història en què la passió sexual era tan important va ser a Elegy, que adaptava un relat de Philip Roth. ¿Canvia molt la manera d'abordar el tema quan ho fa una veu masculina com la de Roth o una de femenina com la de Mesa?

— Per a mi la diferència no és tant el gènere de l'autor com que Elegy adapta la que jo crec que és la pitjor novel·la de Philip Roth [L'animal moribund, de 2001], mentre que Un amor és la millor novel·la de Sara Mesa. I aquesta era la meva espasa de Dàmocles. La qüestió no és tant amb qui t'identifiques. A Elegy el personatge masculí és qui explica la història, i a Un amor nosaltres estem amb la Nat, ella és el vehicle a través del qual entrem a la pel·lícula.

Després de tants anys, et resulten fàcils de rodar les escenes de sexe?

— Sí, potser són les que menys problema tinc per rodar, és curiós. Qui més qui menys ha follat, no? I sempre hi ha alguna cosa animal allà. Jo sempre intento ser molt clara en el rodatge, tenir converses d'adults i escoltar els actors. Els vaig oferir tenir coordinador d'intimitat i van dir que no. Era responsabilitat meva, per tant, veure el que els actors estaven disposats a fer, i les coses que no deien per pudor. El Hovik no havia rodat mai una escena de sexe i s'havia muntat una pel·lícula de terror al cap, però quan va veure el protector de penis, els coixinets i les coses que utilitzem en aquestes escenes es va relaxar, i la Laia també el va ajudar molt. Al final, resulta més difícil rodar una escena en què vas i li dius a algú que vols que et deixi follar-la que no una de sexe.

Una de les escenes més comentades d'Un amor és, de fet, una de sexe en què intervé una clara d'ou. Recordo que a Elisa y Marcela hi havia sexe amb pops, i vas rodar una sèrie que es deia Foodie love. ¿Hi ha un vincle entre sexe i menjar al cinema d'Isabel Coixet?

— Si et remuntessis més enrere encara trobaries altres exemples. Jo crec que el millor sexe, el més divertit, és sempre el més brut i el més estrany. Però també volia mostrar que el sexe està integrat en la quotidianitat, i no hi ha res més quotidià que fer un ou fregit.

És la primera vegada que lluitaràs per la Concha d'Or a Sant Sebastià. Com vius la competició en aquest punt de la teva carrera?

— Jo és que soc una persona molt obedient, i si em diuen de competir, doncs endavant. L'any passat em van posar a la secció oficial fora de concurs [amb El sostre groc], i perfecte. Intento no pensar ni patir per aquestes coses, els festivals només són aparadors. També m'han ofert anar a seccions paral·leles d'altres festivals, però penso: quin sentit té? Jo sé com són els festivals. L'any passat vaig ser presidenta del jurat de la secció Orizzonti de Venècia i vaig veure pel·lícules estupendes. On són aquelles pel·lícules, ara? No se n'ha estrenat cap. Per tant, és més pràctic ser a la secció oficial. Però no aspiro a res, només a reunir tot l'equip de la pel·lícula.

Per cert, cada vegada t'envoltes de més dones darrere les càmeres. Les productores d'Un amor són dones, adaptes el guió amb Laura Herrero, la fotografia és de Bet Rourich...

— És boníssima, la Bet, ha fet un treball increïble. És una gran directora de fotografia i farà moltes coses. Ha capturat molt bé la nebulosa que jo tenia al cap d'aquest món aspre i dur. Però ja fa molts anys que treballo amb dones, eh? Cosas que nunca te dije la vaig fer amb una directora de fotografia i porto tota la vida col·laborant amb dones. No sé amb qui treballaré en el futur, però sí que sé que es treballa bé amb gent bona.

Sant Sebastià acaba de concedir a Carla Simón el Premi Donostia que tu vas rebre el 2020. Com et fa sentir el sorgiment d'aquesta nova generació de directores que, a més, et citen sovint com a referent?

— Ho fan perquè abans tampoc n'hi havia gaires, de dones directores! Jo estic molt contenta de veure tantes mirades noves. Potser hi ha dones a qui els agrada ser l'única gallineta del corral, però per a mi com més n'hi hagi millor. I hi ha gent amb un talent immens que he tingut la sort de veure néixer, com la Clara Roquet, a qui vaig conèixer fent de cangur dels fills d'una directora amiga meva a Nova York. Em sento tan a prop de moltes d'aquestes directores que fins i tot tenim un grup de Whatsapp on parlem de tot, de coses importants i de parides. Jo sempre els dic que el meu lema és “sempre endavant”, que les fregiran a preguntes sobre el fet de ser dones, i que s'ha de contestar educadament i després parlar de la pel·lícula, que és el que importa.