El millor que Finlàndia ha llegat al món no és el model educatiu

Lluny de les narratives nostàlgiques i crepusculars a l'estil de Cinema Paradiso, el documental Cinéma Laika celebra la construcció i obertura d'una nova sala de projecció. Aquest film de Veljko Vidak acompanya el procés de conversió d'una antiga foneria a Finlàndia en un nou espai per estrenar pel·lícules. La particularitat del projecte rau en el fet que un dels seus dos impulsors és el director Aki Kaurismäki, originari del lloc. Cinéma Laika tampoc és un documental típic. La pel·lícula sintonitza amb el to i les inquietuds de l'obra de Kaurismäki i mostra fins a quin punt aquesta iniciativa podria ser una translació al món real dels universos obrers utòpics de films com Le Havre (2011) i Fallen leaves (2023). Som a Karkkila, una vila industrial a uns 60 quilòmetres de Hèlsinki que manté activa part de la seva activitat siderúrgica mentre intenta reformar els espais en desús. La seva situació privilegiada enmig de la natura l’ha convertida en un destí per a artistes de tota mena, sense que això suposi una amenaça gentrificadora. La nova sala de cinema sembla integrar-se en el tarannà de la comunitat que l'envolta.

L'estructura del film recorda la dels curts de Coffee and cigarettes de Jim Jarmusch, bon amic de Kaurismäki que també acaba apareixent a Cinéma Laika en conversa amb la crítica de cinema Amy Taubin. En aquesta mirada coral a Karkkila, els vilatans es presenten socialitzant sense pressa en parella o petites colles. Juguen als escacs, beuen cervesa i xerren sobre pel·lícules o música. Kaurismäki es fa present gairebé com un secundari més, en una partida de billar al bar on toca un grup de rock de la vella escola. Hem d'esperar quasi al final perquè ens expliqui els motius que van dur-lo a implicar-se en l'obertura d'aquest nou cinema, la inauguració del qual se'ns mostra sense escarafalls, gairebé de lluny, mentre els treballadors de la siderúrgia segueixen amb la seva feina.

Cinéma Laika és un bon colofó, o si voleu la porta d'entrada, a la integral de l'obra d'Aki Kaurismäki disponible ara mateix a Filmin. L'èxit de Fallen leaves, la millor pel·lícula del 2023 segons l'ARA, ha renovat l'interès per un dels cineastes indiscutibles del panorama actual. Un director que de fet ens acompanya des de fa dècades. D'ençà que vam trobar en els seus films –de l'abismalment trista La noia de la fàbrica de mistos (1990) a l'esperançadora Núvols passatgers (1996) passant per la neonoirVaig contractar un assassí a sou (1990) o les comèdies absurdes en llarg i en curt protagonitzades pels Leningrad Cowboys– un refugi de resistència estètica i política enfront de l'embat cada cop més brutal del capitalisme i la globalització.

Kaurismäki du a terme una pràctica d'un cinema de vocació profundament popular sense entregar-se a les imposicions de la comercialitat. En el seu món no s'hi veuen dispositius digitals, cotxes moderns ni ciutats desbordades. Però això no significa que visqui aïllat de les problemàtiques del present. No renuncia al seu univers, però el fa permeable a les necessitats dels altres. Les seves històries sempre es posen al cantó de la classe obrera, amb tot un seguit de personatges lacònics, d'humor sorrut, tarannà rocker i dignitat insubornable. Protagonistes que coincideixen sempre en algun bar que no apareixia mai a Tripadvisor, on sonen tangos finlandesos i toca alguna banda de rockabilly. O potser en algun cinema com el que ara ha inaugurat a Karkkila, perquè ell se sentia en deute amb la ciutat on va créixer. Com nosaltres sempre sentirem un agraïment infinit per la millor aportació de Finlàndia al món.