Don Cheadle protagonitza, produeix, dirigeix, coescriu i, fins i tot, aporta música addicional a Miles Ahead. Queda clar, doncs, que es tracta d'un projecte personal. Un treball d'amor incondicional vers Miles Davis, i no un producte pensat per fer repuntar les vendes de Kind of blue (1959). Té el cor al lloc correcte, com dirien els anglesos, però... n'hi ha prou amb això per fer justícia al geni?
Cal valorar la intenció de Cheadle de fer una pel·lícula sobre Miles Davis, però no un 'biopic'. Qui vegi Miles ahead no aprendrà res de la infància del personatge, ni tampoc dels seus grans èxits. De fet, el film instal·la el gruix de la narració en una etapa obscura en la vida del músic: finals dels setanta, un temps d'excessos i sequera creativa. Com a partenaire de Davis, Cheadle col·loca un periodista interpretat per Ewan McGregor i s'inventa una peripècia que té com a McGuffin el robatori d'una cinta amb gravacions inèdites que el protagonista no vol entregar a la discogràfica. A més, en la seva crisi l'artista viatja mentalment fins a l'època de Sketches of Spain (1960) i del seu idil·li esguerrat amb la ballarina Frances Taylor.
Vols saber-ne més? 'Miles, el príncep de les tenebres'
La barreja de fabulació pulp de Miles ahead es pretén lliure i fluida, però dóna al relat l'aparença d'un àlbum seqüenciat de manera estranya. I la deriva de trets i persecucions del desenllaç fa que el personatge que encarna Don Cheadle s'acosti més al Miles Davis que va fer una aparició estel·lar a Miami Vice que no pas a l'autor d'obres cabdals de la música del segle XX.