Milei declara la guerra al cinema argentí
El desmantellament de l’INCAA paralitza la indústria i afecta les coproduccions amb Catalunya
BarcelonaA la brillant comèdia argentina Puan, acabada d’estrenar, un professor de filosofia es veu obligat a compaginar la feina a la facultat amb classes particulars a senyores burgeses i a lluitar amb un altre professor per una plaça que ha quedat lliure. Al final de la pel·lícula, tips de no cobrar i de les retallades de l’educació pública, el professorat esclata i es manifesta al carrer amb els alumnes. La casualitat ha volgut que Puan s’estreni quan imatges semblants s’estan produint a l’Argentina, però protagonitzades pel sector del cinema, que s’està revoltant contra l’ofensiva del govern de Milei a l’Institut Nacional de Cinema i Arts Audiovisuals (INCAA), que gestiona els recursos públics del cinema argentí.
El nou govern ha imposat retallades dràstiques en el finançament de l’entitat que, en la pràctica, han portat el cinema argentí a la paràlisi total. "Des de l’arribada al poder de l’extrema dreta no s’ha mogut cap expedient a l’INCAA –explica Benjamín Naishtat, codirector de Puan–. És molt possible que aquest any no es produeixin més pel·lícules i que, per tant, l’any vinent no hi hagi cinema argentí als festivals". Naishtat va ser un dels representants de la indústria audiovisual que es va reunir fa unes setmanes amb el nou director de l’INCAA, l’economista Carlos Luis Pirovano, que en el primer dia al càrrec va firmar un centenar d’acomiadaments. "Milei va intentar tancar l’INCAA, però va descobrir que, com que el va crear una llei del congrés, només el congrés el pot tancar, així que va posar al capdavant una persona que no sap res de cinema, que el primer que ens va dir quan ens vam entrevistar és que ni mira pel·lícules ni llegeix llibres".
L’animadversió de Milei contra el cinema argentí entronca amb un discurs força arrelat en la política argentina de les últimes dècades: que les despeses en cultura no són necessàries en temps de crisi. Però amb Milei aquesta idea s’ha extremat. "Els governs anteriors donaven més o menys espai a la cultura, però ningú s’havia animat a trencar-ho tot fins a l’arribada d’aquest home, que defensa obertament que el cinema argentí no interessa i que el formen una casta de privilegiats –explica el periodista cinematogràfic Diego Lerer–. El pitjor és que ha aconseguit instal·lar en molts votants la idea que els cineastes són una colla de milionaris que roben els diners del poble".
En els mítings, Milei repeteix la consigna populista que els directors "fan pel·lícules amb la fam dels nens del Chaco [una de les províncies més humils del país]", i els seus seguidors l’utilitzen per contrarestar qualsevol defensa del cinema argentí. "En realitat, el nostre cinema es finança amb un impost sobre la publicitat a la televisió, i és una xifra baixíssima en termes d’interès nacional que es mou entre els 40 i 50 milions", defensa Lerer. Aleshores, per què aquesta obsessió de Milei amb el cinema? "L’ha convertit en un dels bocs expiatoris de la seva batalla cultural perquè el cinema ha tingut un rol preponderant en la lluita per a la recuperació de la memòria dels crims de l’última dictadura –assenyala Naishtat–. Pel·lícules com La historia oficial o Argentina, 1985han ajudat molt la societat a prendre contacte amb les atrocitats que es van cometre".
Preocupació a Catalunya
La crisi del cinema argentí pot semblar llunyana des de Catalunya, però ens afecta directament. Francisco Vargas, director de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), viu "amb preocupació" les notícies que arriben aquests dies sobre l’INCAA, i afirma que l’Argentina és "un dels socis naturals" del cinema català: "Hi ha unes relacions empresarials fluides i de confiança, i també un flux de talent en els dos sentits que són claus en les coproduccions internacionals". Les dades de l’ICEC ho corroboren: el 2021, un 13,89 % de les coproduccions internacionals catalanes van tenir l’Argentina com a soci, i l’any següent la xifra va créixer al 15,63%.
Una de les productores catalanes que més ha treballat amb l’Argentina els últims anys és Mr Miyagi. Entre les seves coproduccions recents hi ha el thrillerFaro, estrenat al gener, l’adaptació de dos relats de Mariana Enríquez La virgen de la tosquera, acabada de rodar, i la comèdia Astronauta, que el fundador de Mr Miyagi, David Matamoros, ha dirigit entre Barcelona i Buenos Aires. "Treballem molt amb ells perquè, primer, tenen un talent descomunal escrivint, interpretant i tècnicament, un humor similar al català i, òbviament, ens entenem molt bé gràcies al castellà –diu Matamoros–. I perquè l’INCAA, dins la seva idiosincràsia, fins ara donava suport als projectes i era relativament fàcil bastir coproduccions".
El productor ha presenciat aquests mesos en primera persona el desmantellament de l’INCAA: "No pot ser que un senyor arribi i, sense conèixer res de l’entitat, comenci a passejar-se per les oficines assenyalant treballadors arbitràriament i dient «Tu aquí no fas res, al carrer», acomiadant-los sense contemplacions". Matamoros, tot i reconèixer el dret legítim de qualsevol govern a regular despeses ("el personal de l’INCAA havia crescut excessivament els últims anys i superava els 700 treballadors", diu), qualifica de "barroeres" les formes de Milei i adverteix sobre les conseqüències: un dels seus projectes de coproducció amb l’Argentina, El grito del gato, ja s’està replantejant sense participació argentina. I sense inversions estrangeres ni suports públics, l’horitzó del cinema argentí és nefast. "Més enllà de les pel·lícules que no es facin o els festivals que no se celebrin, el meu gran temor són els milers de persones i famílies de la indústria que es queden sense feina. S’està trencant un teixit que serà difícil de reconstruir", alerta Lerer.