Michel Gondry: “La intel·ligència artificial arruïnarà les nostres vides”

Festival de BerlínLes últimes setmanes no deuen haver sigut fàcils per a Michel Gondry. Després d’haver rodat un musical basat en la infància de Pharrell Williams, Golden, una de les estrenes més esperades del 2025, Variety va revelar fa uns dies que el muntatge s’havia cancel·lat i la pel·lícula no s’estrenaria mai perquè els productors i Gondry consideraven que el material no estava a l’altura de les expectatives. Per eixugar les penes d’un projecte tan ambiciós i frustrat, res millor que presentar-ne un altre als antípodes: Maya, donne-moi un titre, un llarg d’animació que recull els curts d’animació stop-motion que Gondry porta anys realitzant per a la seva filla Maya, peces animades a mà amb cartolines de colors, tisores, cinta adhesiva i un smartphone. El director francès l’ha presentat a la premsa a la Berlinale, tot i que sense acceptar “preguntes sobre Pharrell”.

“De tots els meus amics, vaig ser l’últim a comprar-se un smartphone”, explica Gondry al film. La resistència va deixar pas a l’entusiasme quan va descobrir el potencial del mòbil per fer animacions casolanes amb la funció accelerar. I, quan era lluny de casa, enviava missatges animats que la Maya veia amb la mare, que li llegia els textos com si fos un conte. Amb el temps, les peces es van anar sofisticant i també la mecànica: a partir d’un cert moment, la Maya inventava els títols de les històries que el seu pare animava. Per exemple: La Maya mira el terratrèmol, La Maya fabrica un ocell, La Maya pren un bany, Maya la sirena... I els resultats? Doncs deliris surrealistes amb l'encant i la potència imaginativa de dos nens: Michel i Maya.

“Els títols han d’aportar alguna cosa, perquè després ell ho ha de posar a la pel·lícula o no quedaria bé, però la veritat és que no els vaig rumiar massa”, admet a Berlín Maya Gondry, que acompanya el seu pare en la promoció. “Els meus amics han vist la pel·lícula perquè a França ja s’ha estrenat”, explica en un anglès que, als 10 anys, és molt millor que el del seu pare. “Que la Maya posi els títols no és limitació sinó un estímul –assenyala el director–. En la creació, les limitacions són alliberadores. No m’atreviria mai a imaginar una història en què la Maya porta un vaixell carregat d’un quètxup tan concentrat que cau al mar i el tenyeix de vermell. Però quan ella em dona un títol com La Maya al mar amb un pot de quètxup, penso: «D’acord, està justificat»”.

Fa un any, la Maya li va dir al seu pare que ja no volia més animacions. “Va ser devastador per a mi –assegura Gondry–. Al cap d’un mes va canviar d’idea, però durant setmanes vaig sentir un gran buit perquè, al tenir insomni, passava hores cada nit dibuixant i animant les pel·lícules de la Maya mentre escoltava pòdcasts de literatura russa”.

De Noam Chomsky a la Maya

Gondry ja va presentar a la Berlinale un film d’animació fa 12 anys i era també una mena de diàleg, però amb el pare de la lingüística, Noam Chomsky. “Ho vaig animar per donar sentit al que deia Chomsky, que era molt abstracte”, recorda el director. El seu amor per l’animació ve de lluny, però. “Quan veus un dibuix, és un dibuix i prou; però quan fas un dibuix, i un altre, i els animes... És màgia –diu–. I cada vegada que ho fas tens la mateixa sensació”. Que el seu estil d’animació sigui tan artesanal no té afany reivindicatiu. “Com deia abans, les limitacions m’estimulen, però en un projecte més complex faria servir l’ordinador, no soc un nostàlgic de l’animació tradicional”.

Sí que veu amb preocupació, tanmateix, l’arribada de la intel·ligència artificial (IA). “Qui més patirà els efectes de la IA seran els treballadors corrents –diu–. En l’hotel on som ara, per exemple, no hi ha ningú, només un ordinador. La IA està devaluant els éssers humans i arruïnarà les nostres vides. Les persones creatives seguirem treballant, però som quatre gats". I ell sempre ha sigut creatiu: li agradaven tant els invents que de petit va provar de barrejar les dues coses que més li agradaven en el món: la llet i el suc de taronja. "Ecs, papa!", li diu la filla quan ho sent. Però al final somriu; al capdavall, deu pensar, és com un nen.