Èxit, amor i Parkinson: Michael J. Fox no vol que li tinguem llàstima
Apple TV+ estrena un documental sobre l'actor que repassa la seva vida i mostra les dificultats amb què es troba
BarcelonaAl principi de La vida de Michael J. Fox, que el 12 de maig s’estrena a Apple TV+, el director, Davis Guggenheim, li comenta al protagonista del documental: "Tothom sap que tens Parkinson, però és quan et veuen caminar que s’espanten". L’afirmació s’acompanya d’unes imatges actuals de Michael J. Fox caminant pel carrer amb un equilibri molt precari, acompanyat d’un terapeuta que el guia, vigila que no caigui i l’ajuda a aixecar-se quan, inevitablement, ensopega i cau. "La gent es preocupa quan camino, però tant me fa –diu Fox–. No m’afecta que em tinguin llàstima. No soc patètic, encara faig coses. Soc un fill de puta dur".
A Michael J. Fox (Edmonton, 1961) van diagnosticar-li Parkinson als 29 anys. Estava rodant la comèdia Doc Hollywood quan, després d’una nit de festa amb Woody Harrelson, es va despertar amb una ressaca horrible i, al tapar la llum del sol amb la mà, va fixar-se en el tremolor del dit petit. El metge que va diagnosticar-li el Parkinson va ser contundent: "Aquesta partida l’acabaràs perdent, no la pots guanyar". I, tanmateix, Fox va lluitar contra la malaltia amb dents i ungles. Primer des de la negació, ocultant la situació a tothom tret de la seva dona. Però quan va assumir la malaltia i la va fer pública, l’actor es va convertir en un exemple de tenacitat i optimisme: va seguir actuant –va incorporar la seva malaltia a personatges de sèries com The good wife i The Michael J. Fox show– i va crear una fundació que ha recaptat més de 1.000 milions d’euros per a la investigació sobre el Parkinson.
Però el Fox del documental d’Apple TV+ ja no és l’actor de Hollywood a qui el Parkinson no va derrotar. De fet, ja ni tan sols actua: la malaltia afecta la seva capacitat motora fins al punt que fer expressions facials i parlar suposa un esforç. "Quan se m’acaba l’efecte de la dopamina que prenc, se’m congelen la cara i el cos", explica Fox. El 2018 el van operar per extreure-li un tumor benigne de la medul·la i va haver de reaprendre a caminar. També van haver de posar-li 19 claus al braç després que caigués i se’l fracturés. I quan apareix amb la galta morada en una de les entrevistes del documental explica que va xocar amb la cara contra el terra per culpa d’una ensopegada i l’havien hagut d’operar per posar-ho tot al seu lloc. Amb el Parkinson, bromeja, la força de la gravetat és un problema ben real.
Una vida intensa
Però Michael J. Fox no vol que li tinguem llàstima, al contrari. El documental és, sobretot, un viatge a través d’una vida intensa en què Guggenheim, director d’Una veritat incòmoda (2006), barreja la narració del mateix actor –extreta de les seves memòries– amb recreacions filmades amb actors, material d’arxiu i un mosaic d’escenes de la seva filmografia que, en un enginyós exercici de muntatge, s’entrelliguen amb la seva biografia. Així descobrim que, ironies de la vida, de petit era un nen que "no parava quiet" i per a qui el moviment constant era la seva "forma d’expressió", o que sempre va ser el nen més baixet de la classe –semblava quatre o cinc anys més jove– i que això es va convertir en la seva arma per introduir-se a Hollywood: presentar-se a càstings per a personatges molt més joves que ell.
Els inicis, tanmateix, no van ser fàcils. El seu pare el porta a Los Angeles en cotxe, l’acompanya a tres càstings i se’n torna a casa. Amb 18 anys, Fox aconsegueix papers en sèries, però els xecs són escassos i no cobreixen les despeses. "Ronald McDonald era el meu únic nutricionista", recorda. S’acaba venent els mobles del seu minúscul apartament per subsistir i, quan està a punt de tirar la tovallola, el fitxen a la nova sitcom Family ties (Enredos de familia quan es va programar a Espanya) tot i el veto del cap de programació de la cadena, que no veia "la seva cara en una carmanyola". Quan la sèrie és un èxit i Fox es converteix en l’estrella del xou, el cap de programació va rebre una carmanyola amb la cara de l'actor dedicada per ell.
Però la fama de debò li arriba el 1985, quan Retorn al futur es converteix en el blockbuster de l’estiu. El rodatge va ser un infern perquè Fox el va haver de combinar amb el de Family ties: de dia rodaven la sitcom i al vespre marxava a correcuita al rodatge de la pel·lícula; a l’alba el tornaven a casa, dormia dues o tres hores i començava una nova jornada. Va estar així tres mesos i mig. "De vegades no sabia en quin rodatge estava", recorda Fox, que tot i això es va convertir en "el príncep de Hollywood", l’ídol adolescent de moda amb dues pel·lícules liderant la taquilla: Retorn al futur i la comèdia fantàstica Teen wolf.
El mateix Fox reconeix al documental que l’èxit va pujar-li al cap i es va tornar "una mica imbècil". Però va tenir la sort de conèixer Tracy Pollan, la seva dona i mare dels seus quatre fills, una nova actriu de Family ties que de seguida va abaixar-li els fums. Fox es passa el documental lloant la intel·ligència i determinació d’una dona que, a banda de la malaltia del seu marit, va haver de bregar primer amb les seves absències, perquè Fox era addicte al treball, i després amb el seu alcoholisme, ja que arran del diagnòstic de Parkinson l'actor es va refugiar en la beguda. No és estrany que quan el terapeuta que l’ajuda a caminar li pregunta per cortesia "Com està la Tracy?", ell respongui amb una barreja de sorpresa i agraïment: "Encara casada amb mi".
Si La vida de Michael J. Fox evita caure en els paranys sentimentals de les històries d'autosuperació és, en bona part, gràcies al sentit de l’humor àcid que conserva l’actor, que encara la seva situació amb una barreja de coratge, lucidesa i realisme. Als 61 anys, sap que no tindrà més oportunitats per explicar la seva història. "Si d’aquí 20 anys encara soc aquí, estaré curat o confitat", li diu a Guggenheim, que condueix les entrevistes amb un humor gens complaent –i fins i tot amb un punt de provocació– que ajuda a fugir del sentimentalisme i la compassió. En el fons, transmeten més angoixa les imatges del Fox dels 90, contínuament mirant-se el rellotge o agafant coses amb la mà per dissimular la tremolor pel Parkinson. El Fox actual mira de cara a la malaltia i no se n'amaga. Després de demostrar que la vida no s'acabava amb el Parkinson, ara toca mostrar que, tal com li havia advertit aquell metge, la malaltia acabarà guanyant la partida. Mentrestant, ell seguirà lluitant.
