'Mi obra maestra', quan només la mentida ens pot ajudar
Amb 'Mi obra maestra' ja són quatre les pel·lícules en què Gastón Duprat explora les contradiccions, enganys i qüestions absurdes que envolten el món de la cultura contemporània, i en aquesta nova ocasió l’argentí ho fa amb la història de dos amics sota el format d’una 'buddy movie' d’humor negre que arrenca proposant-nos l’enfrontament entre els protagonistes i continua com a comèdia d’intriga amb dos girs de guió que no cal revelar. Segurament Renzo Nervi, un artista misantrop que no està disposat a vendre’s interpretat per un magnífic Luis Brandoni, és dels personatges més divertits i odiosos que veurem aquesta temporada, malgrat que els seus dards enverinats de cinisme i veritat esquitxen la seva relació amb Arturo Silva, el seu galerista i l’únic amic que li queda, entossudit a fer que el pintor s’obri una mica als gustos del mercat de l’art actual.
La integritat ètica no trigarà, malgrat tot, a desaparèixer, perquè el negoci de l’art, tan frívol, voluble i hipòcrita, tal com ho planteja Duprat, permetrà a aquests dos personatges celebrar unes actituds de picaresca en les quals no costa reconèixer certes corrupteles de l’Argentina d’avui dia. Entre la sàtira i les rialles de traç gruixut, el cineasta ens parla, en última instància, d’un sistema fraudulent en què només la mentida ens pot ajudar a sobresortir. Fa gràcia, però és un missatge inquietant.
