“La meva visió del típic home rus ha canviat després de la guerra”

BarcelonaEl paisatge industrial, àrid i fred de la Rússia postsoviètica embolcalla silenciós el tren en què viatgen els dos protagonistes de Compartimento nº 6. Compateixen destí i vagó, però no els uneix res més: ella, estudiant finlandesa, fuig d'una relació que cau a trossos, aferrada als records d'un Moscou de nits bohèmies; ell, rus i maleducat, s'encamina a una feina de miner carregat de salsitxes i alcohol barat. Sembla la versió russa i sòrdida d'Abans de l'alba, però és un conte miraculós sobre la connexió inesperada entre dues ànimes perdudes, una història en què l'amor no és un fi en si mateix sinó una eina per aprendre a viure. I gairebé sense sortir de les quatre parets d'un vagó diminut i sempre en moviment.

La pel·lícula del finlandès Juho Kuosmanen, que s'ha estrenat aquest dimecres, no va de si dos estranys que es coneixen en un tren s'acabaran enamorant o fent amics, sinó d'aquella solitud profunda que només reconeixes en tu quan la veus en algú altre. “Ni l'un ni l'altre estan satisfets amb el que són i s'esforcen en ser una altra cosa –apunta Kuosmanen–. Ell intenta ser com els altres, ser perillós, i ella més intel·lectual. La distància i la desconnexió que senten al principi és un efecte col·lateral de no ser capaç d'acceptar-se a ells mateixos”. La duresa del paisatge rus era, en aquest sentit, una manera de suavitzar les resistències dels personatges. “Sempre et sents més còmode amb tu mateix en llocs bruts i deixats de la mà de Déu –diu el director–. És més fàcil acceptar el teu passat en un món imperfecte; deixes de ser la taca que ho embruta tot”.

La 'normalitat' russa

Compartimento nº 6 es basa en la novel·la homònima de la finlandesa Rosa Liksom, acabada de reeditar per Alianza. Al film, Kuosmanen fa canvis en la història i l'època, però manté com a escenari una Rússia que el fascina tant per la bellesa decadent del paisatge (“En els edificis vells i mig podrits es nota el pas del temps, no com a Finlàndia, que tot és massa net i polit”, diu) com pel “sentiment molt fort d'acceptació” de la gent. “Tot i viure en un sistema totalitari terrible que els oprimeix i els limita, quan parles amb ells t'adones que la seva idea de normalitat és molt vasta. Si a Finlàndia és així [obre les mans un pam] a Rússia és així [estira els braços], amplíssima. Desgràcies, alegries, misèria, corrupció... Tot és normal, per a ells”.

Tanmateix, després de la guerra d'Ucraïna, Kuosmanen creu que no tornaria a rodar la història a Rússia. “Ara em costaria molt construir una història al voltant d'un protagonista com el nostre, un home rus qualsevol, sense que el conflicte ho embrutés tot –diu–. Al mateix temps, el que passa a Ucraïna no és res nou en termes de política russa, només que està més a prop d'Europa que Síria o Txetxènia”. El director reconeix que ha “perdut l'esperança” pel que fa a Rússia. “Encara hi ha moltíssimes persones meravelloses, però la meva visió del típic home rus ha canviat després de la guerra –admet–. Esclar que això també em va passar quan a Finlàndia el 20% de la població va votar al partit de la dreta populista. Va ser molt trist i la meva visió de la classe treballadora de Finlàndia va canviar”.

Cavall de Troia?

Compartimento nº 6 va guanyar el Gran Premi del Jurat de l'última edició de Canes –compartit amb Un heroi, d'Asghar Farhadi–, però aquest any segurament no hi hauria pogut concursar, ja que està finançada parcialment pel ministeri de Cultura rus i el festival ha vetat les pel·lícules vinculades al govern de Putin. La ironia és que el film no comparteix precisament els valors aïllacionistes del règim actual i fins i tot els desafia, ja sigui perquè la capacitat per veure de veritat i acceptar els altres és el cor de la pel·lícula o, directament, mostrant amb naturalitat una relació romàntica entre dues dones. Això, tanmateix, no els va suposar cap problema, assegura Kuosmanen, segurament perquè era “un nou sistema de coproducció entre el govern rus i països europeus, i el nostre film va ser el primer”. Potser també l'últim, qui sap.

“En realitat no volíem ni necessitàvem els seus diners, són diners bruts, però només podíem rodar als ferrocarrils russos si érem una producció russa. Al mateix temps, sentia que potser la nostra pel·lícula, amb contingut homosexual, podia ser una mena de cavall de Troia. Però, no ho sé, potser era una forma de legitimar-me”. Sobre el boicot al cinema rus que reclama Ucraïna, el director admet que “l'entén” però que també “ens desconnecta de la minoria crítica” que s'enfronta al règim de Putin. “L'enemic és el totalitarisme –diu–. I creure que tots els russos són dolents no deixa de ser una forma de pensament totalitarista”.