100 metros

El cinema espanyol té facilitat per abraçar causes nobles com també per explicar històries lacrimògenes de superació personal, i a 100 metros, basada en la gesta personal i esportiva de Ramón Arroyo, un malalt d’esclerosi múltiple que va ser capaç de completar durs triatlons com ara el famós Ironman, les dues coses es conjuguen en un film, tot i que bastant irregular, que trontolla sobretot per la desigual planificació del relat. Marcel Barrena, el seu director i guionista, ha intentat aproximar-se al drama d’Arroyo a través de la tragicomèdia, i fitxar Dani Rovira i Karra Elejalde amb la finalitat de jugar amb la idea de la buddy movie semblava a priori un encert. La veritat és que, malgrat que tant l’un com l’altre de vegades s’acosten als seus coneguts rols dels Ocho apellidos vascos, la bona química entre ells funciona i soluciona un guió amb massa forats. Estranyes el·lipsis temporals en la història (100 metros té un problema amb el ritme de les estacions de l’any), línies de diàleg que freguen el paulocoelhismo o un clímax que barreja les imatges del protagonista arribant a la meta i imatges del veritable Arroyo completant la prova esportiva enfosqueixen un exercici que almenys sí que funciona com a campanya de sensibilització. La polida pedagogia entorn de la malaltia, des que es descobreix que el Ramón té esclerosi fins al perill dels brots, i la por o la ira davant el propi cos en degeneració i, per tant, davant un futur incert, estan reflectides de manera didàctica i colpidora.