BarcelonaEra la pintora rebel i desafiant de l’aclamada Retrat d’una dona en flames, per la qual van nominar-la als César i als premis EFA del cinema europeu. A Un año, una noche, la pel·lícula d’Isaki Lacuesta sobre l’atemptat del Bataclan que s’estrena aquest divendres, Noémie Merlant (París, 1988) és la supervivent que es nega a reviure la tragèdia, que s’empassa el dolor i es diu a si mateixa que viure com si els atemptats no haguessin succeït és la seva manera de derrotar el terrorisme.
On era el dia dels atemptats del Bataclan?
— A París, al districte 12. Estava treballant, preparant un paper. Però dos dies abans vaig anar amb un amic a la terrassa del restaurant Le Carillon, un dels escenaris de la massacre. I vaig pensar que allò em podia haver passat a mi.
Va ser per això que inicialment es resistia a treballar a Un año, una noche? I per què va acabar acceptant el paper?
— Vaig tenir dubtes perquè és molt delicat parlar sobre una tragèdia com aquesta. Quan és el moment adequat per fer-ho? No sabia si estava preparada. Però el meu agent em va dir que llegís el guió, que era molt emocionant i necessari. Primer vaig veure les pel·lícules anteriors de l’Isaki i em van semblar plenes d’humanitat, gràcia i subtilesa. I quan vaig llegir el guió em va emocionar molt.
Per què?
— Perquè no parlava dels atacs de la manera que hem vist als mitjans, que se centren en els atacs o els dies posteriors, amb molta política, detalls impactants i xifres. Com al llibre del Ramón Campos [Paz, amor y death metal], la pel·lícula descriu l’any posterior de les persones que van estar presents durant els atacs. És una història sobre éssers humans, sobre com conviure amb el trauma i fins i tot progressar, cadascú a la seva manera. El Ramón, per exemple, necessitava compartir la seva experiència, però no des d’una dimensió política, sinó humana. La Céline, en canvi, no volia sentir-ne a parlar, molt menys compartir-la. Que la pel·lícula existeix no vol dir que tothom l’hagi de veure, només els que vulguin o ho necessitin, com el Ramón. Els vincles i diàlegs sobre l’amor que mostra la pel·lícula són, per a mi, la resposta més contundent que podem oferint davant dels atacs.
Com diu, la Céline real no volia remoure l’experiència dels atacs. I, tanmateix, va ajudar-la a preparar el personatge i va reviure amb vostè els detalls d’aquella nit.
— Tant la Céline com el Ramón van ser molt generosos. Fins i tot ens van ajudar a preparar les entrevistes abans de l’estrena. Per a un actor sempre és importantíssim nodrir-se de la veritat perquè ni el Nahuel [Pérez Biscayart] ni jo vam ser als atacs i no ens podem imaginar com va ser allò. Quan vaig conèixer la Céline real, ella havia fet ja la progressió que es veu a la pel·lícula: havia deixat de negar la realitat i s’adonava de la importància de parlar del trauma. Així i tot, mai fa servir les paraules víctima o supervivent, com sí que fa el Ramón. Sigui com sigui, és important que la pel·lícula tingui els dos punts de vista, el del Ramón i el de la Céline. Hi ha molts llibres escrits per aquells que volen compartir l’experiència, però també s’ha de donar veu als que no volen.
Quina importància li dona al fet que en el guió o la direcció d’una pel·lícula hi hagi veus femenines? N'hi havia a Retrat d’una dona en flames, també a París, districte 13 i a Un año, una noche, que té Isa Campo com a coguionista.
— Em fa sentir més a gust, la veritat. Vaig parlar molt amb l’Isa durant els assaigs. Vam intentar oferir un punt de vista femení de les escenes de parella entre el Ramón i la Céline, que no són una parella convencional: el Ramón és el més fràgil dels dos, fins i tot físicament. Vam mirar de trobar detalls subtils i delicats que ajudessin a fer més real aquesta parella, que no s’assembla a les que solem veure en el cinema.
La van criticar per interpretar una dona trans a la pel·lícula A good man (2020). Quina és la seva posició sobre la representació de les persones trans al cinema?
— Abans de fer el paper no ho entenia, no arribava a gratar la superfície del problema. Creia que les actrius podíem interpretar qualsevol cosa. I abans de rodar la pel·lícula vaig treballar amb dones trans i elles em deien que podia fer-ho. El documental Disclosure (2020) em va ajudar a entendre millor la qüestió. I, a poc a poc, em vaig anar adonant que darrere la polèmica hi havia raons poderoses. Al final, és semblant al moviment 50/50 de França, que vol augmentar la inclusió de les dones al cinema. Necessitem crear un espai de visibilitat per als actors trans, fins i tot si no són coneguts. Les persones trans sempre han estat representades de manera negativa, com una broma. I que un actor cisgènere com jo interpreti un personatge trans pot reforçar la sensació de disfressa i burla. Per descomptat, no tornaria a interpretar un personatge trans.