Canes vibra amb l'absurd de 'Men', el film de terror de l'any

Enviat especial a CanesEls prejudicis del Festival de Canes contra el cinema de terror, per sort, no formen part de l'ADN de la Quinzena dels Realitzadors, festival paral·lel que cada any inclou alguna joia predestinada a arrasar entre els fans del gènere. Si en edicions passades van ser hits com Mandy, El far o Green room –sempre reivindicades a posteriori per Sitges–, el malson d'aquesta edició és sens dubte Men, d'Alex Garland, pertorbadora al·legoria de la violència engendrada pels homes en què una dona (Jessie Buckley, magnífica) s'intenta recuperar del suïcidi del seu exmarit escapant-se unes setmanes a una enorme i bucòlica casa del camp anglès. Però el remei serà pitjor que la malaltia quan l'aparició d'un home despullat al bosc desencadeni una escalada de terror, absurd i violència que arribarà a quotes inenarrables, generant imatges d'una violència extrema –física i mental– que es claven a l'inconscient.

En una decisió que es podria llegir com la traducció al cinema de l'expressió “Tots els homes són iguals”, Rory Kinnear interpreta tots els personatges masculins tret de l'exmarit de la protagonista: el simpàtic però peculiar propietari de la casa, l'home despullat, el policia que l'arresta, el mossèn del poble, el cambrer del pub local... A través de les seves incòmodes interaccions amb Buckley, Men va perfilant una reflexió més aviat abstracta sobre la masculinitat tòxica i la culpa femenina, amb una potència dramàtica i conceptual que situa el film entre el terror amb causa de Jordan Peele i els salts a l'abisme d'Aronfosky, Von Trier o Cronenberg. És un petit triomf per a Garland, estilista del fantàstic actual –i antic guionista de Danny Boyle– que ha saltat de la ciència-ficció especulativa d'Ex machina i la sèrie Devs al terror immersiu i inexplicable de Men. La mala notícia és que la seva estrena als Estats Units no ha funcionat a la taquilla; a casa nostra arribarà el 19 d'agost.

La Palma d'Or que Canes li deu a Park Chan-wook

Com a triomf es pot qualificar també el retorn a Canes del coreà Park Chan-wook, que amb el drama policíac Decision to leave certifica que és un dels narradors més superdotats del cinema asiàtic i firma la seva pel·lícula més romàntica, amb una posada en escena magistral que actualitza el manual d'estil de Hitchcock a la societat digital del segle XXI. Els protagonistes són l'esposa de l'home que apareix mort al peu d'una paret de roca que estava escalant i el policia que investiga el cas, entre els quals comença a sorgir una atracció que entorpirà la investigació del crim. És a dir, una premissa clàssica i rebregada de film noir però executada per un director que no entén el llenguatge cinematogràfic només com una eina per explicar històries sinó com una orquestra de recursos narratius i possibilitats visuals: Decision to leave està plena d'idees brillants de muntatge, reflexions formals sobre la percepció de les històries i un descontrol conscient de l'arc de Sant Martí tonal (comèdia, drama, acció) característic del millor cinema coreà.

La pel·lícula, a més, funciona també com a història d'amor vivíssima i tràgica, en la tradició de mestres del melodrama com Douglas Sirk, Pedro Almodóvar o Wong Kar-wai, però amb el punt postmodern del coreà. La veritat sempre està sota sospita en una pel·lícula en què estimar no és un crim però el crim pot ser una manera d'activar els mecanismes de l'amor. Reinventar un dels motius argumentals més suats de la història del cinema negre amb tanta inventiva i enginy mereix premi al palmarès, potser la Palma d'Or que el festival li deu a Park Chan-wook des que el Fahrenheit 9/11 de Michael Moore va robar-li la Palma d'Or que Tarantino, president del jurat de l'edició del 2004, va intentar fos com fos donar a Old boy.